Les graelles de Sant Llorenç diaca

El passat mes de novembre, vaig anar a visitar el Museu Episcopal de Vic, on cal dir que tenen un patrimoni cultural medieval impressionant. La visita fou guiada per un excel·lent professor, en Pau, el qual em va ensenyar a interpretar la iconografia cristiana dels murals i frontals dels altars de les esglésies romàniques. Entre tanta iconografia, i ara que fa tant de fred i ve de gust prendre el sol com una sargantana al Carib, us vull explicar la història de Sant Llorenç diaca i l’aspra relació que mantingué amb els efectes adversos del foc. Una història englobada dins del discurs mític del cristianisme i que podria donar alguna pista més al diari de Henry Jones en la recerca del Sant Greal.

Aquest senyor, en Llorenç, després fou Sant, va nàixer a la província romana Tarraconensis, concretament a la ciutat d’Osca, l’any 225 dC. Aquella època que li va tocar viure, era convulsa, guerrejada per constants atacs dels pobles fronterers de l’imperi Romà –germans, sàrmates, perses, berbers i mauritans-. A més, el govern imperial estava sotmès a l’anarquia militar encapçalada per una dinastia de generals militars oportunistes, on després d’un període breu de temps, aquells armats colpistes, eren reemplaçats a conseqüència d’una avinagrada relació amb el succedent emperador occidor.

Un d’aquells cèlebres emperadors va ser  Gai Messi Quint Trajà Deci (201-251 dC), Deci per als col·legues. Com es pot imaginar el lector, Deci va eliminar al seu predecessor Marco Julio Filipo (204-249 dC)  a base de gladius. En fi, que pel que ens interessa per la història de Sant Llorenç, Deci fou el primer emperador romà en emetre un edicte a favor de la persecució general dels cristians (c.250 dC).

Deci, fou succeït per Trebonià Gal (206-253 dC), aquest per Marc Emilià (207-253 dC) i aquest últim per Valerià I (200-260 dC). Amb totes aquestes iniciatives FIFO –First Input First Output– paral·lelament, s’esdevenia una altra successió del papat cristià. Ja centrant-nos amb la data clau d’aquesta història, l’any 258 dC, el papa Sixt II (???-258 dC) fou finat el 6 d’agost arran d’un nou edicte de Valerià I amb els mateixos termes contraproduents per a la comunitat cristiana, a imatge i semblança a l’edicte de Deci el genuí.

509Frontal de l’altar de l’església romànica de Sant Llorenç Dosmunts, Osona. Segle XII. MEV 2016.

Amb tot, el Papa Sixt II, l’any anterior a la seva mort, havia nomenat a Llorenç, diaca dels béns de l’església cristiana, i clar, havent-hi pinsans pel mig, sorgiren els problemes. De la mateixa manera que Sixt II fou executat, a Sant Llorenç diaca, li esperava un final poc inesperat. El dia posterior del traspàs del papa Sixt II, Llorenç fou requerit pel prefecte de Roma perquè entregués totes les riqueses de l’Església. Llorenç el diaca li va respondre que necessitava tres dies per reunir la petició, cosa que va dur a terme en el sentit més espiritual i religiós possible: va reunir a tots els pobres, desvalguts, malalts, vells i viudes de Roma i que ell ajudava cada dia amb la gestió dels béns patrimonials.

Quan Sant Llorenç va presentar a tota aquesta població al davant del prefecte de Roma com a tresor vertader de l’Església, aquest, ofès per la burla que va interpretar, en un cop de ràbia imaginativa i al més pur estil visceral romà, condemnà a Llorenç a morir mitjançant un martiri poc freqüent: cremat al foc i damunt d’unes graelles.

Casualment, la nit del dia 9 al 10 d’agost coincideixen la veneraciósant-llorenc-diaca de Sant Llorenç i els Perseids, fet que els medievals, varen relacionar inicialment amb les brases i espurnes que sorgien de la foguera durant el martiri del sant. Una altra versió mítica de la interpretació dels Perseids és que són les llàgrimes que li brollaren dels ulls a Sant Llorenç mentre patia el martiri.

És doncs, una part fonamental del discurs mític i teològic paleocristià, donat que es relacionen els valors del martiri i l’ajut als desvalguts que exercí Sant Llorenç diaca, amb els mateixos criteris de la passió de Crist.

Pel que fa al discurs lògic sobre les llàgrimes de Sant Llorenç diaca, presento un estudi epistemològic i científic, revestit del rigor que es pot trobar en les diverses fonts existents i consultades, les quals no deixen de tenir cert sentit paradoxal en relacionar l’etimologia dels Perseids amb el discurs mític dels grecs clàssics.

L’etimologia dels Perseids, precisament s’escau al fet que les llàgrimes ofereixen l’efecte òptic del seu naixement dins de la constel·lació de Perseu. Però que són realment les llàgrimes? Doncs són partícules despreses del cometa Swift-Tuttle que en entrar en contacte amb l’atmosfera terrestre, es consumeixen i desprenen una lluminositat espectacular. Una dada curiosa és que el cometa en qüestió, triga 130 anys a orbitar al voltant del Sol, essent el seu últim periheli l’any 1992; el proper serà l’any 2122.

800px-perseus_cellini_loggia_dei_lanzi_2005_09_13

Respecte a Perseu, us puc il·lustrar que va ser un heroi de la mitologia grega. Fill de Dànae i Zeus, tallà el cap a Medusa arran d’una fanfarronada davant del pretendent de la seva mare, en Polidectes. Medusa, la víctima d’aquesta història, abans de tenir el cap ple de serps, era una Gorgona amb un físic espectacular i una bella cabellera. Aquestes atribucions modèliques feren que el déu Posidó s’enamorés de Medusa, però aquest, mancat d’una retòrica pròpia del fin’amor, la violà dins del temple de la deessa Atenea. Aquesta, enemistada amb Posidó i també encegada per la profanació, convertí la bella Medusa en un monstre que transformava en pedra a tothom que la mirava. Total que la pobra Medusa va rebre la del pulpo sense haver trencat cap ou, ni per fer una truita.

Bé, fins aquí la història de les llàgrimes de St. Llorenç diaca. Hom pot  observar que es pot desenvolupar molt més tota aquesta història. I és aquí on m’agrada aquest joc de paraules encadenades. La possibilitat d’escriure i escriure entrellaçant la història, el misticisme, la política i la societat amb un cert ironisme rialler que espero no molesti a ningú.

Per cert, diuen que St. Llorenç, abans d’entregar els tresors al prefecte romà, envià el Sant Greal a Osca i que un cop els musulmans ocuparen la península –els reis Marsile i Beligant de la Chanson de Roland-, Osca inclosa, traslladaren el Sant Greal al Pirineu. A veure si algun jutge farà desmuntar tots els Pirineus i portar-los a Osca…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s