La pesca del llop de mar

El llobarro o llop de mar com l’he sentit també anomenar (Dicentrarchus labrax) és un peix típic de les aigües del Mar Mediterrani, encara que hi ha grans zones a l’Atlàntic Nord europeu on també se’l troba. Però bé, us parlaré del típic llobarro que hom pot trobar en qualsevol peixateria de casa nostra.

Com bé sabeu, o almenys és el que us vaig explicar al meu perfil del blog, des de ben petit em dedico a la pesca submarina. Per practicar aquest tipus de captura calen tenir diversos requisits. Principalment un bon estat físic, indispensable per gaudir de l’esport, un equip de pesca submarina i la llicència de pesca submarina. Aquesta llicència de pesca subaquàtica s’obté al departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, prèvia entrega d’un certificat mèdic oficial signat per un metge de medicina esportiva on certifiqui que ets apte per a la pesca submarina. Finalment, has de passar per caixa al mateix departament i pagar els prop de vint euros –18,60 €– per l’obtenció de la llicència; vàlida per un any. Sí, cada any s’ha de renovar, i no, no val el certificat mèdic de l’any anterior.

Per practicar la pesca subaquàtica cal tenir un bon estat físic i una bona apnea

En fi, que un cop s’ha obtingut la paperassa, el que et cal és un bon equip de pesca submarina. No us vull avorrir amb tecnicismes del material, però sí que donaré certes pinzellades a mesura que ho cregui oportú. Pel que fa a l’estat físic, és molt recomanable no llançar-se a l’aigua ni sol ni sent una persona sedentària. Amb això em refereixo a un estat físic menystingut, donat que el fons marí, no és el nostre hàbitat natural on ens desenvolupem diàriament i podríem tenir complicacions molt serioses amb la nostra salut.

foto0042
Llobarro de 4,5 kg

Un cop ja s’ha afegit el prospecte de les contraindicacions i les al·lèrgies, continuem amb la narrativa. El llobarro és un peix molt astut, curiós i voraç. De petit, viu en petits bancs i a mesura que va creixent es van disgregant en nombre fins a convertir-se en un llop solitari. Diuen, els vells pescadors, que abans hi havia llops de mar de fins a quinze quilos de pes. Us puc ben certificar que el més gran que he pescat és de set quilos i mig; el vaig pescar l’any 2004, era tan llarg com una cama meva. En fi, que si algú està interessat a veure’ls vius en un hàbitat en captivitat i sense haver de patir tots aquests requisits, pot anar a l’Aquàrium de Barcelona i gaudir amb els magnífics exemplars que neden per allí dins empresonats, els quals són pràcticament impossible d’observar a mar obert.

I abans que algú pensi que els pescadors submarinistes –pescasub- tenim la culpa del fet que el llobarro hagi desaparegut de la nostra costa, cal donar una resposta adequada. Aquest esport és una pesca selectiva, és a dir, captures de l’espècie d’una mida considerable i amb un nombre de captures poc influenciable en el total del biòtop mediterrani. No m’agrada culpabilitzar a algú en concret, però una pescada diària d’un sol esportista no es pot comparar, per exemple, amb un bou d’arrossegament que abans que arribi a port llança per la borda el peix mort que no fa el fet.

Cada dia es maten milers de peixos sense cap sentit; són danys col·laterals al servei dels interessos econòmics

I des d’aquí es poden anar dimanant preguntes als responsables de la piràmide social: Qui controla aquests vaixells? Quina legislació se’ls aplica? És efectiva la legislació i el control? La balança es decanta més cap al costat de la productivitat econòmica o de la conservació dels biòtops dels peixos en general?

Ens hauríem d’emmirallar amb el que ha passat amb la tonyina vermella del mediterrani. Quina pena! Abans, es pescava arterosament a les almadraves de la costa. Avui i a causa de la sobrepesca que se li va practicar, se la cultiva en captivitat prop del litoral, però clar, no és el mateix una tonyina vermella engreixada a les cultivadores que una que s’ha alimentat de la seva base alimentària i ha recorregut el seu circuit natural. Tot i això, certs elements orientals han establert les seves xarxes de cabotatge terrestre a pobles costaners del Golf de Sant Jordi amb la finalitat de pagar milers d’euros per un sol exemplar de tonyina vermella capturada en llibertat. I clar, tot això va arrissant el ris d’un dels set pecats capitals: l’avarícia, anunciada per Dante a l’infern de la Divina comèdia.

Embed from Getty Images

I la cobdícia ens porta a menys tonyines grans reproductores en llibertat, significant menys cries i menys futures captures. Tot per satisfer un mercat globalitzat del tràfic de tonyina vermella que al cap i a la fi, beneficia econòmicament a un sector molt concret del nostre país i un de molt ampli del món globalitzant. En síntesi, compren un aliment limitat i exquisit per engreixar interessos econòmics internacionals deixant secs els caladors naturals autòctons. Potser, una lectura revestida del rigor d’una publicació internacional, proporcioni l’epistemologia necessària del que us he expressat.

Amb tota aquesta declaració d’intencions, el lector cultivat en política econòmica internacional pot argumentar que aquest fet entra dintre d’unes balances econòmiques que beneficia el nostre creixement econòmic i a més a més proporciona una crema infal·lible antiarrugues. Potser, aquesta crema, s’hauria de millorar perquè no ens caigués més el pèl.

La tonyina vermella del mar Mediterrani està en greu perill d’extinció

Amb tot, i encadenant l’article dels taurons, l’anomenat populisme, que s’entén com una reacció humana, congènita i pròpia, avesada a la defensa dels seus interessos més propers, cobra la ciclogènesi per continuar girant i emmagatzemant energia. I el més interessant de tot és que no és demagog i absorbeix molta força dogmàtica amb fets substancialment apreciables, com pot ser una breu xerrada amb algun pescador de la zona.

Deixant de banda a la senyora Tonyina i tornant a canalitzar al senyor Llobarro, ens havíem quedat en el pes dels exemplars més grans. De fet, conec un pescador del meu poble que diu que en va pescar un d’onze quilos, i a més és caçador; és d’aquells que mata dos i en conta deu. En fi; pel que fa a la millor tècnica per pescar-los, des del meu punt de vista, clar, és a trenc d’alba i la tècnica a utilitzar és l’espera. Consisteix a esperar al llop de mar a què passi per on ets apostat i baldar-lo. Aquesta tècnica requereix un nivell molt elevat d’apnea, puix el peix no ha de notar la nostra presència; un sol moviment rellevant o un soroll inesperat per part del predador humà i l’empresa se’n va a norris.

Penjo aquest enllaç amb un vídeo espectacular de la pesca del llobarro a l’espera.

Els millors habitats per practicar aquesta tècnica són els boscos de posidònia d’entre cinc i quinze metres de profunditat i les esculleres exteriors dels ports artificials. L’equip recomanable ha de ser un vestit de neoprè de color entre un negre i un verd fosc per passar desapercebut entre les algues o les pedres polièdriques, unes ulleres d’apnea també negres però amb els vidres petits donat que un reflex inesperat pot alertar al llop i un fusell d’entre 90 i 115 centímetres, millor amb carret. A, i un apunt del librillo, si aneu a les esculleres, utilitzeu aletes de goma i no les típiques d’apnea, obtindreu molta més llibertat de moviment i no fareu tant de soroll.

posidonia
Bosc de posidònia

Quan realitzeu l’espera, procureu que el sol us vingui als flancs, donat que el llobarro en aquesta hora realitza la seva pesca particular amb el sol al seu darrere perquè la seva presa no tingui visibilitat de l’atac imminent. Per tant serà un tret ràpid i molt intuïtiu, ja que el llop de mar es creu el predador i desconnecta les seves rutines d’autoprotecció, doncs anirà serpentejant entre les algues a una velocitat elevada. Personalment, m’agrada molt esperar-lo darrere d’una pedra amb el fusell avançat a ras i la punta lleugerament inclinada cap amunt, ja que puc visualitzar el seu avanç cap a la meva posició i ajustar el tret precís.

Per enllestir aquest article, és molt recomanable visitar els nostres punts de pesca dos o tres cops a l’any, no més, amb la finalitat de donar la capacitat de regeneració de la biocenosi, i encara que sembli inversemblant, els pescasub en eliminar el depredador gran, també ajuda a incentivar el creixement dels peixos petits, doncs no trobaran tanta voracitat en el seu camí del desenvolupament.

D’aquest últim punt, es podria desenvolupar tota una aplicabilitat a la política en certs territoris, doncs no cal practicar una diplomàcia de Torquemada, sinó una de selectiva, amb l’objectiu d’escapçar el moviment revolucionari contrari als ideals dels cortesans-, donar exemple als subordinats i provocar temor als seguidors dels defenestrats.

És la necessitat de controlar els sentiments de la població el que mou la política en  general, emmascarada amb les típiques afirmacions d’ajudar a la societat. Una societat que com també els peixos, sembla que no té memòria, i aquells que la volen recordar, són idealitzats amb la fal·làcia dins d’un discurs dopat fins al serrell d’una política sofista i mesquina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s