Cop de raqueta

L’instint de supervivència, entrellaçat amb els sentiments més humanitzats, ens fan fer o dir coses que vistes des d’una perspectiva catàrtica i aristotèlica, recorden que no tota reacció observada en el proïsme més proper és pura alliberació dels nostres pecats, sinó que és la més pura reacció a aquest genotip propi de l’homo sapiens sapiens i en certa manera, s’ha mantingut intacte des de la nostra Lucy.

survive

De fet, crec que el nivell de desenvolupament d’un país, s’hauria de mesurar per l’eficàcia d’aquesta subsistència genètica, respecte a objectius i metes assolides. M’imagino que encara no s’entén res del que he escrit, no és la meva intenció avorrir-vos, però si es continua llegint el següent article, us fareu un tip de riure, i el que és més important per a mi, que feu un exercici de reflexió interna.

Fa anys, un munt d’anys, que sóc funcionari d’una administració pública en l’àmbit local. Aprofito la ben-entesa per agrair al Sr. Presidente i al seu equip de govern la retallada indiscriminada de percepcions salarials amb què ens van obsequiar l’any 2011 i la consegüent congelació, on segons sembla, li han trobat gust a l’esmotxada els governants que els han succeït, els quals, no satisfets amb el menú inicial a la carta, han continuat amb postres, copa, cafè i puro, i com diuen a Tarragona, per un duro. Tot un símbol d’unes capacitats de resolució dels problemes macroeconòmics que de ben segur no sortiran, espero, als ensenyaments reglats de les Universitats. Sí al populisme polític, social i obrer! Ups!

De fet, aquest populisme, s’alimenta de la ciclogènesi més absurda possible, com és l’exemple anteriorment citat: hi ha problemes econòmics a les administracions públiques, no problem, un parell de flist-flast als funcionaris i problema resolt. Si n’arriben a ser de llestos! En fi, no s’ha d’oblidar la història per saber en quin país estem. Amb tot, vull analitzar aquest ítem rancorós que nodreix aquell instint de supervivència.

no s’ha d’oblidar la història per saber en quin país estem

Precisament, el diumenge a la nit, després de sopar, feien per la tele una pel·lícula d’un dels gèneres que m’agraden; amb el títol ja ens dóna una idea de l’argument: Eye in the sky del director Gavin Hood, 2015. És un thriller bèl·lic que em va inquietar, no per l’argument, sinó pels cops de raqueta constants que es palpen a simple vista. En el meu cas, la catarsi va ser total. I jo que creia que el joc de la raqueta tan sols s’estilava per casa nostra. Innocent de mi! Ingenu! És internacional! Globalitzat!

El cop de raqueta –raquetazo en castellà- és el fet de traspassar un expedient, sol·licitud, actuació… és a dir, qualsevol intervenció de l’administració pública entre diferents departaments de la mateixa administració en qüestió o entre administracions

Normalment, el cop de raqueta es resol mitjançant un cop de telèfon d’un superior que ha rebut alguna estirada d’orelles d’algun polític, el qual deu haver rebut una queixa d’algun votant afí. Altres administracions ho resolen per la via judicial, mitjançant el Contenciós Administratiu o fins i tot n’hi ha que es disputen la raqueta al Tribunal Constitucional. Encara i així, hi ha dubtes de qui ha de resoldre la intervenció, i les accions de les administracions públiques provoquen un caos al més pur estil de l’escepticisme irracional, com és el cas de la regulació dels horaris comercials.

Com pot veure el lector i com he comentat amb anterioritat, podria compartir la meva opinió irònica en relació al fet que el nivell de desenvolupament d’un país s’hauria de mesurar amb uns ítems paral·lels als cops de raqueta. Un d’aquests països que creia que no estava en aquest rànquing és el Regne Unit, encara que això de la unió ja no té gaire sentit, molesti qui molesti, és un fet consumat: ella se ofreció y él se vió obligado

Pel cas que porto entre mans, el del Sr. Gavin Hood, director de Eye in the sky, ens proposa una versió refinada i trepidant, pròpia del gènere thriller, del cop de raqueta al més pur estil anglòfil. Arrogant i estilitzat en un principi, el comportament exemplar i educat que s’espera d’una societat britànica, es va degradant, a manera impressionista, a mesura que van passant els minuts, fins que els conceptes més bàsics de supervivència suporten el nus de l’argument.

Explico una mica, no gaire, el film. Resulta que uns espies britànics descobreixen una cèl·lula terrorista en un país estranger amb bones relacions diplomàtiques amb el Regne Unit. Mitjançant la captació d’imatges procedents d’un dron, l’exercit pot observar com aquest grup terrorista està preparant a dos suïcides amb armilla explosiva. Doncs, l’atac terrorista es preveu imminent.

Amb tot, el coronel en cap de l’operatiu, sol·licita, el permís per llençar una bomba des del mateix dron espia a la casa on s’estan preparant els terroristes. El general en cap de les operacions encobertes a l’estranger rep la sol·licitud i és aquí on comença l’espectacle aristotèlic i catàrtic.

Les complicacions comencen quan, de resultes d’una nena que hi ha al carrer venen pa al voltant de la casa on s’estan armant els terroristes, el general sol·licita aprovació-cobertura legal a l’advocat de l’exèrcit, donat que ell no es vol fer responsable de la mort -col·lateral- de la nena. Mentrestant, els minuts van passant a favor d’un atemptat terrorista previsible i imminent, on es calcula que aquelles armilles explosives, podrien causar la mort a unes vuitanta persones.

stop-terrorism

L’advocat de l’exèrcit respon que no pot donar una resposta clara, vaja, que no es vol mullar, i traspassa l’afer al fiscal general; aquest diu que el quefer s’ha de consultar  amb el ministre de defensa; aquest respon que no ho té clar i que ho ha de consultar amb el ministre d’afers exteriors; aquest últim tampoc ho té clar i respon que ho ha de consultar al primer ministre: MATCH BALL.

El Prime Minister sol·licita més dades de simulació de la mortalitat que pot provocar la bomba del dron, dels efectes de les dues armilles explosives no pregunta res. Finalment, un personatge de la sèrie raquetes a bon preu, té la brillant idea de consultar-ho amb els americanscop de raqueta interadministratiu– els quals responen que si per ells fora, ja faria minuts que els terroristes foren morts. Total, que el coronel, ple de valor i utilitzant la tècnica del bunyol, enganya a tota la cadena de comandaments de l’administració i els convenç que l’índex de mortalitat on és la nena és del 45%. El final és a la pel·lícula.

En fi, com podeu veure, l’instint de supervivència és propi de l’home, no respecta fronteres i el que més em va agradar és la sensació de redempció després de tants anys intentant justificar el cop de raqueta. Visca Aristòtil! I el Sr. Hood. Tota una pel·lícula per escenificar un fet globalitzat propi d’aquest instint.

La síntesi que es treu d’aquest film és que a conseqüència d’uns fets luctuosos imminents, l’home recorre als instints viscerals, tot i que una part de la psique fa l’esforç de pensar en el més enllà del fet de no llençar la bomba. Una psique representada pels americans i que donen resposta a aquest pensament racional, però que a l’hora és irracional vist pels mateixos irracionals que es creuen racionals. Tot un joc de sentiments i decisions que ens despullen i ens mostren la nostra naturalesa.

Sòcrates fou acusat de sofista, tot i no ser-ho, pels mateixos sofistes

Però l’administració pública no treballa sempre així. És, tan sols, puntualment, quan el mateix funcionari observa que el seu lloc de treball pot quedar afectat per una decisió que creu ell que no ha de prendre. És llavors quan entra el cop de raqueta i surt aquella frase típica –això passa-ho a l’encarregat que ell@ ja dirà el què-. I aquest al seu superior… És el que us comentava amb la pel·lícula, una sèrie convergent que busca al dèbil que ha de prendre la decisió que ningú vol prendre per por a les represàlies i autojustificat, el cop de raqueta, amb fets tan desagradables com pot ser una reducció del sou del cinc per cent i una congelació salarial durant cinc anys.

Amb tot, abans de ser funcionari, vaig treballar a la privada. Puc assegurar una cosa ben personal i fruit de la meva experiència professional: a l’administració pública el cop de raqueta és molt més refinat i molt ben processat; a la privada és el salvatgisme més visceral que hom pot imaginar. Frases com –a mi no em paguen per fer això-, -això que ho facin aquells que cobren més-, -vingui més tard que estarà l’amo-… em van fer replantejar la meva situació professional. Era com una batalla on els soldats eren mercenaris que lluitaven pels diners i el botí sense observar cap benefici per la bandera per la qual hostilitzaven.

A l’empresa privada, m’he sentit mercenari sota la bandera dels diners i el botí

Va un exemple. Un dia, una refineria que hi ha molt a prop de Tarragona, més encara de Constantí i que Els Pets han immortalitzat, va fer un pet. Un grup de tècnics vàrem ser contractats eventualment per reparar els efectes de l’explosió. Jo i el meu equip estàvem assignats al grup de matí, on hi havia dos equips més: el de tarda i el de nit. Un d’aquells dies, va arribar l’ordre de treball on deia que s’havia de tirar una sèrie de fils elèctrics per damunt d’unes safates portadores dels fils. Amb tot, durant el meu torn ens havíem de passar mitja jornada pentinant els fils del torn de tarda i nit, donat que els dos equips, el de tarda i el de nit, tiraven el fil tot regirat i mal col·locat.

refinery-2

Un cop elevada la meva queixa, un dels encarregats em va dir que no em fixes en minúcies i que fes el favor d’avançar més de pressa donat que el meu equip era el més lent. Els pensaments que en aquell moment em sorgiren del cap, em van fer veure que els ideals de lluita i benefici comú, es van quedar a l’Edat Mitjana, on una societat progressista, capitalista i globalitzadora, ens havia convertit en uns éssers individualistes i egoistes moguts per uns interessos propis i no col·lectius, mancats d’una filantropia elemental i substancialment poc significativa.

És cert que una part de la població no s’ajusta a aquesta definició i treballa per un benefici en comú, fins i tot n’hi ha que ho fan de manera altruista i dediquen bona part de la seva vida a ajudar al proïsme sense esperar res a canvi, però el món globalitzat no és així, hi ha taurons per tot arreu. Feu un esforç de reflexió amb un exemple: Quan aneu conduint o de passatger dins d’un vehicle, observeu el vostre comportament i el dels vehicles propers a vosaltres. És el joc del personalisme, del jo primer i els altres que es fotin. Sigueu sincers, ningú us avaluarà.

L’altruisme cada cop s’estila menys en una societat globalitzada, on els valors identitaris es vicien a favor d’una cultura imperialista i dominant mancada d’una filantropia elemental

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s