L’art, els sentiments i la seva interpretació

Durant molt de temps, anys i panys, quan anava a un museu o observava un edifici amb una arquitectura artística, no entenia el perquè la gent es quedava embadalida mirant aquella obra. Em deia a mi mateix, si val, és bonica, però ja n’hi ha prou no? No cal estar-se immòbil tanta estona per mirar unes pinzellades, et faran pagar el doble per desgastar l’obra!

art-392049_1920

Amb el temps, aquella manca d’entesa es va anar transformant en curiositat, la curiositat en afició, l’afició en el perquè d’aquella manifestació artística i el perquè al significat d’aquella obra. Les influències de tot aquest procés de transformació, de la ignorància al coneixement, han estat diverses: un esperit curiós, un descobriment fascinant d’un món ple de sentiments i el que és més important per a mi: el significat que li vol donar l’autor i el sentit que es pot interpretar com a espectador.

I és en aquestes dues últimes línies que em vull esplaiar perquè el lector pugui també tenir certes nocions del perquè un objecte desperta tanta admiració i se’l pot considerar una obra d’art.

Per començar, cal dir que una obra d’art no és tan sols una acceptació física per part de la nostra psique de la bellesa superficial que s’observa, és tot un cúmul de resultats entre l’observació i una formació bàsica i necessària de l’observador que interaccionen en el nostre cervell per entendre el significat d’aquell objecte.

Però per poder arribar a aquest punt de glòria, cal primer de tot conèixer l’autor, la seva vida, les seves influències o si és genuí, la seva educació i la seva línia artística, on tota aquesta amalgama de correlacions i que és necessària, no tan sols per als artistes sinó també per qualsevol persona que vol forjar el seu destí mitjançant l’elecció dels diversos camins que escollim o ens fan escollir per arribar a un futur cert, és un modelatge del com som com a persones, del com volem ser, del com volem que la gent ens valori i del com la gent interpreta com som.

Un procés on intervenen diversos catalitzadors de manera heterogènia i que ens esculpeixen tal com som. Per què un és seguidor, aficionat o soci del Barça i un altre del Betis? O per què un és d’ideologies polítiques de dretes i un altre d’esquerres? Té molt a veure amb aquestes influències que hom rep en el seu camí -procés- d’estructuració, puix cal investigar la seva vida per examinar tota aquesta transformació del modelatge ideològic. Als artistes i les seves obres els hi passa exactament el mateix, cal escodrinyar aquesta evolució de l’autor per saber com és, com vol que el veiem i com el veiem de manera particular com a observadors de la seva obra.

No em vull centrar en cap autor en concret ni en cap època concisa, però sí que ho explicaré a manera d’exemple per entendre les influències de l’autor, el significat que li vol donar i l’enteniment que un pot observar i discórrer en observar l’obra.

Un exemple que sempre exposo i que dóna molt bon resultat per entendre el que us he comentat fins ara és l’art del romànic, accentuat per l’anonimat de la majoria d’aquest art, on fins ben entrat el gòtic, l’autor no va prendre consciència del seu ego mitjançant la seva obra, situant-se més aviat, dins d’un context espiritual i sentimental, convertint l’autor, en el cooperador necessari per transmetre aquests valors teològics.

Crònica de l’any 1047 del monjo Rodulfus Glaber (985-1047):

<< Durant els anys que van seguir l’any 1000, es van veure reconstruir esglésies en quasi tot l’univers, però sobretot a Itàlia i a la Gàl·lia. Es feia això fins i tot quan no era necessari, rivalitzant cada comunitat cristiana per edificar santuaris més sumptuosos que els dels seus veïns. Es diria que el món sacsejava els seus parracs per adornar-se amb una  túnica blanca d’esglésies >>

El romànic és un art que ens projecta una bellesa física i superficial barroera, mal destra i gairebé infantil. Tant és així que fins a principis del segle XX, no se li donà la importància que li correspon com a art espiritual.

sant-llorenc-diaca

Un cas que en l’actualitat ha portat la incertesa i el litigi, és el de les obres romàniques del monestir de Santa Maria de Sixena a Osca. Durant la Guerra Civil espanyola, un grup de personatges del comitè local del poble de Vilanova de Sixena calaren foc al monestir. Per sort, més del cinquanta per cent del valor patrimonial del monestir que es va salvar del fum i les flames, va ser salvat gràcies a la intervenció del govern de la Generalitat de Catalunya, on un futur tràgic i imminent a conseqüència de les inclemències climàtiques, jugava un paper de destrucció total.

Però quin fou el motiu que portà al departament de monuments del govern català a realitzar aquest rescat? Cal recordar que el monestir de Santa Maria de Sixena pertanyia al bisbat de Lleida -Catalunya- des de feia més de 800 anys, com les altres 110 parròquies aragoneses que per una decisió imparcial presa l’any 1995 pel mateix govern Vaticà, dividí el bisbat de Lleida en dos diòcesis a instància del govern central, on reclamaven la independència i la creació de la nova diòcesi Barbastre-Montsó a imatge de la divisió administrativa nacional.

Casualment, sols es dugué a terme, aquesta divisió diocesana-administrativa, a la província de Lleida, casualment pels mateixos governants polítics que prohibeixen realitzar una consulta en un sentit similar i en el mateix territori. Com n’arriba a ser de sarcàstica la política. El color blanc sempre és blanc fins que un es torna cec, llavors el blanc es torna negre per aquells que no volen veure.

El cas és que aquest fet justifica el que comentava més amunt, la importància artística que recobrà el romànic al segle XX. És un art plenament espiritual, iconogràfic i amb un significat molt concís, dirigit a un públic -observador- illetrat el qual havia d’entendre les Sagrades Escriptures mitjançant un art teològic fàcil i senzill de capissar.

Fixeu-vos que he escrit el terme iconogràfic, perquè cal entendre l’art romànic com una amalgama de símbols amb un significat molt concís, i és aquí on rau la bellesa del romànic, una bellesa espiritual que ens expressa a Déu i la seva paraula mitjançant aquesta iconografia gràfica, amb un sentit de bellesa física poc significatiu però que té un sentit del perquè fou així, ben clar: no distreure a l’observador amb imatges més elaborades, doncs calia entendre amb un cop d’ull el significat d’aquella icona religiosa. Com a exemple teniu l’article en aquest mateix blog de les Graelles de Sant Llorenç diaca.

Deixant de banda el Romànic, com a exemple del significat que li vol donar l’autor a l’obra i el seu significat iconogràfic, ara us vull parlar de les influències que actuen sobre l’autor i que ho trasllada al seu art. Un dels autors que més m’agrada d’interpretar és el romàntic Henry Füssli (1741-1825) per tot el que l’envolta, bé sigui pel mateix moviment artístic com per la seva vida sentimental.

El Romanticisme, es postula com un art contraposat al de les tendències cortesanes, imperialistes o burgeses de la seva època temporal, és un art alliberat, desencrostat dels programes directoris de les arts intel·lectuals que imperaven i  dirigien l’estilisme artístic. Trobem un art lliure de sentiments, d’emocions i d’imaginació, fantàstic, creatiu i misteriós. Un estil, que en aquesta època es pugnava entre l’intel·lecte de la Il·lustració mitjançant el Classicisme i l’emocional del nou estil artístic, el Romanticisme. Un art sense amarratges, definit com el liberalisme en l’art.

Ernest de Blosseville: Annales de la litterature et des arts (c. 1825):

El Romanticisme, tants cops mal definit (…) no és més que el liberalisme en l’art; la llibertat en la societat.

És un art que descendeix d’un moviment filosòfic, encapçalat pels filòsofs Immanuel Kant (1724-1804), Karl Schlegel (1772-1829) i George Hegel (1770-1831), com a conseqüència de l’estudi interior del pensament humà, contrari a la Il·lustració i al pensament racional del segle XVIII.

En l’obra primerenca d’aquest estil de Henry Füssli (1741-1825), El malson (c. 1781), es reflecteixen els sentiments de la psique de l’autor, els seus somnis i els seus temors. En aquest quadre inferior, la dona adormida en una posició eròtica, és posseïda per un dimoni que reposa damunt del seu ventre, atracció que sentia Füssli per la protagonista, on es pot dilucidar el pensament més profund entre l’autor i la jove. Un cavall fantasmagòric observa l’escena entre els clarobscurs del quadre, el qual representa a Mefistòfil, un diable de l’èpica alemanya que encarna la temptació i el pecat.

el-malson-de-henry-fussli

És una representació evident d’uns sentiments interiors de l’autor, atemorit i enamorat. Utilitza la tècnica pictòrica del clarobscur per mostrar un escenari tètric, tenebrós i eròtic al mateix temps, on provoca a l’espectador un impacte visual i que ens transmet l’estat d’ànim i emoció de l’autor mitjançant aquesta magnífica obra d’art.

En síntesi, les influències que rep en aquesta obra Füssli són els sentiments de l’amor, la por a expressar el seu cor a la dona estimada i els pensaments diabòlics que té amb la senyoreta, plens de plaers sensuals i eròtics. Fantàstic!

Per finalitzar aquesta petita introducció a la interpretació de l’art i com ja he comentat més amunt, l’espectador pot glossar lliurement els sentiments que li provoca una obra d’art quedant exposat a la psicoanàlisi lliure, però crec que és necessària aquesta formació humanística per arribar a entendre el significat del conjunt de l’obra, perquè cada autor ha tingut necessàriament una formació en expressió artística, on aquests moviments sempre han estat promoguts per les expressions més internes de la psique, instigades pels catalitzadors de pensaments filosòfics, d’enyorança, naturalistes, històrics o polítics, en aquest últim cas em sorgeix l’obra neoclàssica d’estil imperial d’Antonie-Jean Gros (1771-1835) -deixeble de David- on s’enalteix la figura de Napoleó Bonaparte (1769-1821).

L’obra que us proposo a continuació és de GrosEls empestats de Jaffa (c. 1804)-, on es mostra una evolució cap al purisme del  programa consular i on la figura de Napoleó I és presentada emulant els poders de Crist. Cèntric, Napoleó I toca les nafres d’un soldat empestat el qual s’aixeca en presència del Déu on sembla atribuir-se el poder de guarir. Envoltat per una lluminositat rellevant i cèntrica com l’aura divina, tots els malalts que hi són dins de l’aura, semblen rebre la benedicció del seu poder diví aixecant-se del terra per rebre’l. La bandera francesa al fons, ens mostra el populisme imperialista de la seva obra, on es tracta de justificar les campanyes d’ocupació militar.

gros-els-empestats-de-jaffa-1804

L’art és un món expressiu extraordinari, on els sentiments més interns de cada autor queden reflectits en la seva màxima expressió. La bellesa de l’obra rau doncs, en la interpretació que l’espectador en pot desxifrar a partir de cada detall de l’objecte que s’admira, donat que cada petita particularitat té un submón peculiar que ens dóna la informació necessària per desfer el codi artístic, i és aquí on els enamorats de les arts en gaudim, embadalits tot el temps que calgui per desxifrar la bellesa de l’art.

Anuncis

One thought on “L’art, els sentiments i la seva interpretació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s