La mort a l’antic Egipte: el ka, el ba i l’aj

Per entendre el tractament específic que es dóna en el conferiment dels morts a l’antic Egipte, cal abans de tot, entendre la significació del discurs mític en la cultura egípcia. Aquesta societat entenia l’univers com un equilibri polaritzat entre el caos i l’ordre, on es delimitava el caos, dins de l’espai, més enllà del límit natural del desert; l’ordre quedava establert dins de les fronteres naturals on es desenvolupava la vida, la riba del Nil. Dins del temps, aquest equilibri es reflectia a la continuïtat cíclica predictible dels períodes cosmològics i naturals més importants que es percebien: la nit i el dia i la crescuda del Nil.

nit sobre Egipte

La mort, percebuda com una angoixant i temorosa part de la vida, era tractada amb unes especificitats concretes per tal d’evitar que aquesta etapa, que en principi trencava el cicle continuo de la vida submisa a l’ordre, es convertís en un caos. Per contrarestar aquesta situació d’ansietat i que portaria inexorablement a l’home al caos, sintetitzant al màxim la resolució al problema caòtic, s’equipava al difunt amb una sèrie de complements metafísics i físics, amb la finalitat d’assegurar la continuïtat i renaixença de la vida després de la mort, com també el cicle natural de la crescuda del Nil i la sortida i posta del sol; es pot aprofundir en aquest concepte amb el llibre de Mircea Eliade. El mito del eterno retorno. Alianza editorial. Madrid. 2015, primera edició 1951.

Des d’un punt de vista metafísic, s’ha d’entendre la Multiplicitat d’aproximacions, on una realitat té múltiples aspectes i funcions, diferència principal amb el discurs lògic, on es busca l’explicació habitual epistemològica basada en l’empirisme racional, lògic i coherent. Aquesta amalgama de realitats distintes, servien per donar sortida a una realitat complexa que per a ells era de difícil comprensió i que sols tenia solució amb la diversitat de recursos. El mite d’Osiris ens mostra una multiplicitat de funcions, on se sol vincular amb la crescuda de la plantació i la crescuda del Nil com a resurrecció de la mort a la vida, o com a aj còsmic mitjançant la lluna o els estels, depèn del context del llenguatge.

Dins d’aquesta visió metafísica, irracional podria ser definida des del discurs lògic, el difunt tenia assignada una multiplicitat de funcions per assegurar la continuïtat de la vida després de la mort.

El ka, el ba i el aj, són les funcions bàsiques que asseguraven el traspàs de la mort a la vida eterna, donant continuïtat perpetua a la vida que acabaven d’abandonar a la terra, iniciant un nou cicle de la vida, on el mort, dins de les atribucions múltiples de transfiguracions, continuaria relacionant-se amb el món dels vius de manera i forma dual i recíproca.

El Ka, definit com a <<força o impuls vital>> i recordant sempre que estem parlant de la cultura de discurs mític dels antics egipcis caracteritzada per la multiplicitat d’aproximacions, inclosa la comprensió de l’ésser humà, s’entendria com un element inherent a tots els objectes, accions, processos i éssers vius de l’univers que queden units, entrellaçats, relacionats i integrats entre si per l’efecte del Ka. També és entès com el <<doble>>, figuració comprensible a l’entendre que cada individuo naixia amb el seu cos i el Ka.

El Ka més important de tots és el del faraó, raó per la qual es prenien tantes mesures d’assegurament del Ka faraònic, ja que era l’únic que mantenia l’equilibri entre el caos i l’ordre, la vida i la mort, els homes i els déus. En el proper article de El món funerari a l’antic Egipte, desenvoluparé les interioritats de les tombes egípcies per entendre el seu significat metafísic mitjançant l’arquitectura monumental.

En un nivell més lògic es definiria el ka com el <<passi o energia a mode de pila>> per relacionar-se amb el cosmos tant en vida com un cop s’ha assolit el traspàs, el qual es nodria o alimentava <<recarregava>> mitjançant els aixovars funeraris i amb la finalitat d’energitzar el ba per al seu renaixement en forma d’aj.

En aquest sentit, la momificació del difunt i la representació escultòrica del mort en la seva etapa més esplendorosa com a element indispensable dels aixovars, tenien l’objectiu de guardar el ka, transcendentalisme de la conservació eterna de la mòmia i de les seves representacions escultòriques, ja que el ka mancat de mobilitat havia de reconèixer el seu <<doble>> per continuar donant energia <<força vital>> al ba per al seu viatge còsmic cap a l’aj. En el moment que desapareixia la mòmia i les escultures <<dobles>> del difunt, el ka desapareixia i moria definitivament. Heus aquí la importància de la conservació de les mòmies i les dificultats per accedir a elles.

El terme ka s’escriu mitjançant un signe jeroglífic que representa dos braços oberts en forma d’U acabats en dues mans, primera imatge per l’esquerra.

El ba, més senzill d’entendre, seria <<l’ànima>>, la manifestació del difunt després de mort, normalment representada amb jeroglífics en forma d’ocell i cap humà, capaç d’abandonar el confinament funerari i deambular entre els vius.

L’aj, seria la transfiguració final del difunt, un cop ha aconseguit arribar al cosmos, la forma més metafísica i irracional del mort, es definiria com la representació <<dual>> del difunt entre els estels, mentre que el ba, ho seria a la terra, observant-se aquella multiplicitat d’aproximacions de l’ésser humà. És el component final del difunt en forma de llum eterna, com si és tractes d’un estel etern.

El terme aj és representat mitjançant un jeroglífic en la forma de l’au ibis crestat.

Pel que fa als complements físics que es transferien al difunt dins dels monuments funeraris, s’han d’entendre com una equipació d’elements materials que tenien la funció de nodrir el ka i alhora desembarassar l’ansietat que produïa el sentiment de la mort, donat que aquesta sèrie de complements garantien el traspàs de la mort a la vida eterna. En aquest sentit, els complements més rellevants que ajudaven a la transfiguració eren les escultures del difunt, on s’assegurava una utilització física de l’escultura en cas de destrucció del cos físic del difunt o els papirs que contenien una declaració d’innocència com a <<passi>> en moments específics del circuit còsmic i dins dels preceptes de la Maat: ordre, justícia i veritat. Aquest procés era controlat per quaranta-dos jutges. Però segurament els elements que produeixen més fascinació són els elements màgics, on els encanteris i les pregàries dotaven al mort de coneixements suficients per superar les dificultats, eventualitats que posteriorment foren recollides a Els llibres dels Morts.

Aquest circuit còsmic es definiria com el cicle diari establert per sustentar l’ordre entre els difunts i establir una relació directa amb el cosmos, donat que el difunt havia de superar una sèrie de dificultats abans de poder arribar a assolir la forma de l’aj. Les dificultats establertes, a més, tenien relació directa amb l’ordre temporal i espacial del discurs mític, donat que la multiplicitat de funcions del difunt s’embarcaven en un vaixell per arribar al Camp dels Joncs, obstacle figuratiu que havien de superar els morts per poder pujar al vaixell solar i així poder acompanyar al Déu Re en el seu viatge cap a occident. Un cop arribats a aquest punt, el difunt continuava el viatge nocturn amb el sol dins d’aquell Camp dels Joncs, establint d’aquesta forma el cíclic circuit còsmic.

Dins d’aquesta transitorietat cíclica i mitològica, cal mencionar l’essencialitat del monument fúnebre. Primer de tot per acollir les despulles, on prèviament han estat tractades mitjançant el procés de momificació: neteja del cos, evisceració i embenat del cos, i segon per acollir l’últim ritual que es practicava al difunt abans de segellar la tomba. Aquest últim ritu, anomenat El ritual de l’obertura de la Boca, consistia a imposar sobre la boca un ganivet de sílex, amb la finalitat de simbolitzar el tall de l’embenat de la boca i així recuperar les funcions vitals: respirar, menjar i beure. A partir d’aquí la multiplicitat de funcions del difunt comença a cobrar <<vida>>, mitjançant el ka, el ba i l’aj.

En síntesi, es pot dir que la mort a l’antic Egipte era tractada com una continuació de la vida, donat que el discurs mític present en la seva cultura, no dóna altra explicació que continuar creient amb la periodicitat del cicle còsmic i natural. Si la natura, el riu i el cosmos, són cíclics, la vida i la mort també ho han de ser, si no entrarien en una antítesi caòtica de nul·la comprensió. Encara que per a nosaltres, la lògica aplicada en el discurs mític ens resulta irracional, el coneixement de la multiplicitat d’aproximacions els hi solucionava qualsevol eventualitat de caràcter metafísic. Em quedo amb l’aportació final de H. Frankfort (1998) <<la vida solo es eterna a través de la muerte>>.[1]

[1] Henri Frankfort. La religión del antiguo Egipto. Laertes: 1998.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s