Les inspiracions naturalistes d’Antoni Gaudí i Salvador Dalí

Recentment vaig assistir a una conferència dirigida per l'arqueòloga Paula Santamaria, la qual va il·lustrar al nombrós públic autòcton assistent sobre la possibilitat que Antoni Gaudí s'hagués inspirat en el naturalisme geològic tarragoní a l'hora de dissenyar les arquitectures monumentals que el caracteritzen i que tanta fascinació desperta en el món de l'art modernista.

Primerament cal donar unes senzilles pinzellades sobre que significa el naturalisme arquitectònic i relacionar-ho amb el corrent artístic del Modernisme, moviment que englobà reguitzells de sentiments identitaris dins d'una època històrica marcada per l'efervescència cultural que s'esdevenia en terres catalanes a més dels mixturats corrents artístics europeus dimanats de les Arts and crafts i de l'aplicació dels nous materials innovadors provinents de la revolució industrial com el ferro i el cristall, forjant un art d'estètica naturalista i revestit d'aquells materials moderns dins de la seva temporalitat.

Segonament cal descobrir i interpretar les influències que modelen a l'artista, perquè l’art, els sentiments i la seva interpretació són la clau per desenforinyar el significat que l'autor ens ha codificat en aquella obra i perquè la interpretació que destil·lem com a observadors es diversifica en funció de la nostra formació acadèmica i dels sentiments que ens desperta aquell objecte creat i que en diuen obra d'art.

Finalment, arribats a aquest punt post introductori suaument esfilagarsat, podem començar a parlar del nus d'aquest article: les inspiracions dels autors Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) i Salvador Dalí Domènech (1904-1989). Unes inspiracions que es poden relacionar entre si, ja que a les obres de Gaudí i Dalí, s'observen paral·lelismes influents amb caràcter geològic i naturalista que modelen les seves obres, bé sigui amb una arquitectura inquietant pel que fa a Gaudí o bé sigui per la pintura surrealista - Mètode paranoic-crític– i paisatgista de Dalí, però que de resultes de tot, és l'ideari dels sentiments d'enyorança de les seves terres natals que estimaven profundament, fet magníficament recollit pel psicòleg i historiador de l'art René Huyghe (1906-1997) quan en la seva obra introductora a L'art i l'home (c. 1957),  ens desxifra precisament aquestes fonts d'influència recolzades en els pensaments i sentiments que tot home porta en el seu interior agitant les profunditats de la seva ànima. Unes temptacions i forces que en el cas de Gaudí i Dalí són clarament vinculades a l'exercici dels sentiments de l'enyorança d'un espai concret.

imatge de rené-huyghe


Antoni Gaudí va néixer a Riudoms o Reus, gènesis fluctuant derivat d'una qüestió històrica entre les dues vil·les veïnes tarragonines. Pel que ens interessa en aquest article, s'ha d'explicar que Reus en aquell període històric era la segona ciutat més important de Catalunya en diversos indicadors geogràfics, com l'índex de població i en extensió dins del Camp de Tarragona, en el sector secundari i primari, coronant aquest pols industrial amb una infraestructura ferroviària de titularitat tarragonina força extensa que englobava a moltes vil·les del Baix Camp i que actualment encara estan en ús.

En profit d'aquesta xarxa ferroviària, Gaudí es desplaçava en tren a aquests pobles  del Baix Camp i limítrofs amb Reus. L'any 1890, es va inaugurar l'estació de tren de Duesaigües-l'Argentera, fet important i transcendental per l'obra de Gaudí. Segons Santamaria, Gaudí li agradava molt passejar sol pels boscos del Baix camp i era habitual en ell, agafar el tren a Reus i baixar a aquesta estació des d'on iniciava unes rutes senderistes desconegudes pels urbanites però força conegudes pel món rural.

En clau de l'article, s'ha d'explicar que aquesta ruta d'en Gaudí queda emmarcada a cavall entre els termes municipals de l'Argentera i Vilanova d'Escornalbou, enclavament bucòlic ubicat al Coll de laDesenrocada i des d'on es gaudeix d'unes vistes privilegiades del Castell d'Escornalbou al nord-est i de tot el Camp de Tarragona al sud i sud-est, indret, el del castell, també relacionat amb el seu amic d'infància Eduard Toda i Güell (1855-1941) els quals majestuosament en la seva infància, varen elaborar el projecte de restauració del Monestir de poblet, dut a terme per la presidència del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, el mateix Toda, entre 1930 i 1940, però que de resultes de les vicissituds de la Guerra Civil Espanyola, Toda es veié obligat a vendre el Castell D'Escronalbou, altrament reconstruït per ell mateix entre 1910 i 1924, per poder fer front a les ulteriors despeses de Poblet.

Dins d'aquest paratge es troba ancorat l'escenari i la butaca on segons Paula Santamaria, Antoni Gaudí s'asseia per contemplar la seva font d'inspiració i dibuixar els esbossos que el portarien al reconeixement mundial pel seu treball arquitectònic basat en el naturalisme voluminós dels elements geològics sorprenents de les muntanyes del Baix Camp, una fama merescuda per la genuïnitat de la seva obra, fet altrament com s'ha comentat en l'article del Modernisme, que també despertà un corrent crític dins i fora de Catalunya.Montbrió 2017 022Santamaria ens assenyala una atalaia rocosa com el punt predilecte d'Antoni Gaudí per contemplar els elements rocosos on es va inspirar per crear els esbossos dels edificis i elements conceptuals del segell gaudinià, lloc elevat per on brolla una espiritualitat mítica que fa sentir íntimament la natura a l'observador.

Drac 2

Ràpidament i amb una visió avesada a tal efecte, es poden observar en direcció nord tot el conjunt d'elements èpics i arquitectònics que han caracteritzat l'obra de Gaudí. Un d'ells és el drac, formació geològica que sorprèn i desperta un pessigolleig a l'estómac en reconèixer la seva similitud amb el del Parc Güell de Barcelona el qual, mancat de la policromia processada del drac successor barceloní i com també en un temple grec o una escultura egípcia, cal fer un esforç imaginatiu per reconstruir cognitivament el dragó multicolor que hom reconeix en relació a Gaudí.

xemeneies de La_Pedrera_Barcelona-1024x765

Un altre element gradual són les xemeneies d'Antoni Gaudí a la Casa Milà, coneguda com la Pedrera de Barcelona (c. 1906-12), on una fantasmagòrica sensació alienígena ens atrapa i s'endinsa en els sentiments més primitius, però que només són un reflex del capritxós naturalisme geològic de les muntanyes de la Desenrocada al Baix Camp.

Més paral·lelismes entre l'obra gaudiniana i el paratge comparat, el trobem a la Casa Batlló (c. 1904-6), on un reguitzell de polimorfismes geològics-naturals ens endinsen en un món enigmàtic protagonitzat per un ball de màscares i un perfil de la teulada que ens fa jugar amb la imaginació entre el perfil de la fauna èpica d'un drac i el relleu encrespat de les muntanyes inspiradores del Baix Camp; Santamaria es decanta per la segona opció.

De la Pedrera també es poden extreure més analogies arquitectòniques dimanades de l'estructura rocosa i peculiar del Coll de la Desenrocada, on la materialització transfigurada a la porta d'entrada per Passeig de Gràcia de la Pedrera de les estructures alveolars gravades per l'erosió d'un vent mestralejat a les roques sorrenques de la zona, sorprenen també, la troballa a altres indrets del Baix Camp les mateixes estructures alveolars de roques sorrenques erosionades pel vent, fet que justifica encara més la vinculació d'Antoni Gaudí amb la seva terra natal tarragonina. Aquests llocs són a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca a Mont-roig del Camp i al peu del Castell d'Escornalbou entre d'altres.

Montbrió 2017 052

Finalment i dins del Parc Güell, es troben una sèrie de columnes que ens tornen a traslladar al lloc  d'inspiració màgic, en trobar una nova similitud amb una columna rocosa natural que s'edifica entremig del bosc dens de la Desenrocada, on segons l'hora del dia, es projecta una sensació helicoidal que recorda vagament a les columnes salomòniques del baldaquí de Bernini de la basílica de Sant Pere del Vaticà (c. 1623-33), cosa que no ens ha d'estranyar gens perquè Antoni Gaudí era un personatge profundament devot en aquest sentit. Cal significar però, que en l'època en què Gaudí va viure, el paratge muntanyenc era diferent del que s'observa avui en dia, ja que l'efecte de la transhumància deixava al descobert totes les icones que s'han mostrat dins d'aquest indret.


El punt següent tracta de les inspiracions de Salvador Dalí, basant-se principalment amb el paisatgisme de la vila de Cadaqués i Port Lligat i el geològic del Parc Natural del Cap de Creus, indrets on Dalí dedicà una especial atenció en la seva obra, fet recollit a petita escala en l'article publicat sobre la pintura Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans del despertar (c.1944) de Salvador Dalí Domènech (1904-89).

El Cap de Creus sóc jo.

Salvador Dalí

Segons el periodista i historiador Josep Playá, aquest paisatgisme apareix en vuitanta-dues obres de Dalí, fet que omple d'orgull i satisfacció a les gents de Cadaqués com na Mercè Donat, la qual regenta l'agència turística Rutes Cadaqués relacionada amb la història i l'art de Salvador Dalí i Cadaqués.

Donat, en una interessant visita guiada per Cadaqués i Port Lligat,  ens explica que Dalí va afirmar que quatre dels seus quadres pintats entre 1929 i 1937 van ser originats de l'observació i impregnació de la natura del Cap de Creus. D'aquesta manera, l'obra de Dalí torna a encarrilar-se en els arguments d'inspiració nostàlgics d'aquest article, però aquest cop a Cadaqués, alenant-se en aquest cas concret, en la morfologia rocosa del Parc Natural del Cap de Creus.

Cal fer una especial referència en el fet que Dalí va pintar moltes obres paisatgistes del poble de Cadaqués. A manera de tall, s'il·lustren una sèrie d'obres pintades per Dalí on el paisatge cadaquesenc, principalment marí, és la font d'inspiració. Aquesta vena és recollida per l'Ajuntament de Cadaqués a la Ruta Dalí, Cadaqués dalinià a peu, on una sèrie d'obres de Dalí són ubicades a peu de carrer en format metacrilat i als mateixos indrets des d'on el geni es va inspirar; una sensació perceptiva d'olors marins i policromies blavoses ens sedueixen i ens inciten a agafar una caixa de pintures, traslladant-nos als inicis d'un jove Dalí.

Aquestes primeres obres són una mostra de la primeria artística daliniana, amb un impressionisme lluminós, un puntillisme indicador de les primeres influències artístiques de Ramon Pitxot i d'un nucli familiar estable lligat a la casa d'Es Llaner de Cadaqués.

Certament, s'han escrit milers de pàgines explicant la vida i l'obra de Salvador Dalí, però pel que fa a les càpsules connectores que ens interessa en aquest article entre Gaudí i Dalí cal situar-se al Parc Natural del Cap de Creus, indret consagrat per Dalí, el qual invertí una especial dedicació i conservació gràcies a la seva influència política amb el règim de l'època.

El descobriment del paisatge de l'Alt Empordà, ha estat, és i serà l'obsessió de la seva vida.

Josep Pla, Homenots, 1958

Dins d'aquest context, ens centrarem en les influències geològiques utilitzades per Dalí a l'hora de pintar una selecció de quatre obres escollides per Donat. La primera proposta és L'enigma del desig. Ma mare, ma mare, ma mare, (c. 1929), on s'observa una metamorfosi pictòrica dels esquists erosionats pels vents tramuntanals de l'Alt Empordà, recurs geològic influent i simètric utilitzat per Gaudí a la portalada de la Casa Milà de Barcelona, on va forjar les analogies de les roques sorrenques erosionades pels vents mestralejats.

L'nigma del desig

Paral·lelament a L'enigma del destí, Dalí pintà El gran masturbador, (c. 1929), una obra amb moltes similituds amb l'anterior, ja que es caracteritza pel seu egocentrisme habitual en la seva obra mitjançant la representació reiterativa del seu rostre gairebé amb una exactitud plena. Pel que fa a la inspiració d'aquest rostre, novament ens hem de desplaçar a la morfologia rocosa i surrealista del Cap de Creus, on gràcies a la col·laboració de Mercè Donat, es disposa d'aquestes imatges preses a la Roca de Cavalleria del Cap de Creus que ens parlen per si soles.

La tercera obra proposada és L'espectre del sex-appeal, (c. 1934), Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, on el paisatge del rerefons torna a ser la inhòspita marina d'una duresa rocosa típica del Cap de Creus, la qual, i dins del món oníric de Salvador Dalí, és la plasmació i el reflex dels pensaments més profunds induïts per la ruptura tràgica de les relacions familiars de 1929, contraposant-se en aquest sentit, a les teles anteriors dels paisatges de Cadaqués, on les marines i els paisatges són més suaus i la seva germana és la musa predilecta de Dalí. Pel que fa a les influències naturalistes d'aquesta obra i la seva localització, s'insereixen les imatges preses per Donat en una de les cales més estimades per Salvador Dalí.

 

La quarta i última obra de Dalí on estudiarem les influències paisatgistes del Cap de Creus és El somni, (c. 1937). Oli sobre tela de referència del surrealisme, representa les sensacions oníriques amb un cap inclinat i de textura mollenca. Dorment i recolzat amb unes crosses, ens mostra la fragilitat del somni que es pot esvair en qualsevol moment. Aquest cap inclinat, segons Donat, sembla ser que és una reproducció d'una roca magmàtica ubicada al nord del Cap de Creus.


Com s'ha vist en aquest article, dos baluards artístics de primer ordre com Antoni Gaudí i Salvador Dalí, ens corroboren el que ens ensenya Huyghe en la seva obra L'art i l'home, on les influències que modelen a l'home són perceptibles en la seva obra. En aquest cas estudiat, un naturalisme geològic ha provocat una arquitectura monumental i unes pintures genuïnes que brollen d'una espiritualitat naturalista i ubicada en un espai molt concret, despertant allò que l'artista té dins del seu pensament més profund i recòndit que no és més que els sentiments de l'enyorança, l'estima i l'amor d'un indret particular que desvetlla i estimula la creació de magnífiques obres d'art.

Aquests dos indrets exposats, La Desenrocada al Baix Camp i Cadaqués, Portlligat i el Parc Natural del Cap de Creus, a l'Alt Empordà, són aquests indrets que han magnificat la guia de l'obra de Gaudí i Dalí respectivament, una inspiració geològica i naturalista que és admirada i interpretada a lliure elecció per l'observador, ja que en la interpretació de l'art, cada persona representa una part d'un puntillisme policromat relacionat amb els seus pensaments més íntims.


Bibliografia

AGUER, Montse. DALÍ. Los tesoros de Salvador Dalí. Fundació gala-Dalí. Barcelona. 2009

MAS PEINADO, Ricard. univers DALÍ. LUNWERG EDITORES. Barcelona. 2003.

Imatges

De la Desenrocada i Cadaqués: Josep Sanabra. Fotomuntatge de la Desenrocada i Barcelona: Paula Santamaria. Del Cap de Creus: Mercè Donat.

Anuncis

One thought on “Les inspiracions naturalistes d’Antoni Gaudí i Salvador Dalí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s