El Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou

Ubicat al bell mig de la comarca del Baix Camp, Tarragona, al terme municipal de Riudecanyes i coronat per l’ermita de Santa Bàrbara, s’erigeix l’emblemàtic, llegendari, èpic i misteriós Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. Construït a més de 600 metres per damunt del nivell del mar, s’alça formós i visible des de qualsevol punt de la Costa Daurada tarragonina, desprenent un aura enigmàtica i una forta personalitat, tot plegat fruit d’una monumentalitat històrica que ha suportat el pas dels segles com a símbol de guaita i poder de regnes antics i medievals.

El caminar dels anys, han transformat aquelles primeres edificacions, suposadament romanes, en part aprofitada de les posteriors construccions sarraïnes i medievals. Aquesta probable cultura romana originaria assentada a la zona, es pot intuir mitjançant unes restes arquitectòniques encara avui pendents d’una catalogació arqueològica, però que se li pot cedir certa credibilitat científica a aquestes ruïnes, per les característiques específiques dels carreus presents a la zona i per la proximitat de la capital Tarraco, situada a uns 25 kilòmetres de distància, emblema de la societat imperial romana i visible amb claredat des de l’emplaçament monumental d’Escornalbou.

Es el monte de Escornalbou muy agradable, y alegre; ya por lo dilatado del terreno, à que se estiende la vista, pues desde el se registra todo el vasto Campo de Tarragona, hasta la montaña de Garraff, que dista poco mas de tres horas de la Ciudad de Barcelona, y todo el trecho tendrà veynte horas de largo; ya porque en los dias claros, y serenos se descubre toda la Isla del Reyno de Mallorca; tantas Villas, Lugares, y Casas de Campo, de que esta poblado dicho Campo de Tarragona, con su Capital Ciudad antiquisima, que diò nombre a la España Tarraconense; ya finalmente por distar dicho monte solas tres horas del Mar, que se descubre cerca la entrada del rio Ebro en èl, hasta cerca de Barcelona.

Pare Joan Papió, 1609

  • Origen del Castell d’Escornalbou: el discurs del Gènesi bíblic


Una història consagrada i força interessant que ens endinsa si més no, dins d’una narrativa èpica i mítica sobre els inicis de la població d’Escornalbou, és la publicada per l’erudit i polifacètic Eduard Toda i Güell (1885-1941) al seu llibre Historia de Escornalbou, Tarragona de 1926. En aquest llibre, Toda, fa referència a les primeres reminiscències de la població d’Escornalbou, citant el relat però no l’autor de la Sagrada Genealogia del Gènesi bíblic.

ROMANS Y ALARBS

Poca cosa coneixém de cert de la primera població d’Escornalbou en la época histórica, de la edificació de so castell y la construcció de las extensas murallas que rodejan la montanya.

Las exageracions d’alguns historiadors senyalaren com a poblador de Escornalbou al rey Brigo, descendent de Tubal, que uns dos mil anys abans Jesucrist havia fundat las ciutats de Lleyda, Tarragona y Seu d’Urgell.

Eduard Toda, 1926

Aprofundint en l’obra de Toda, hom pot dilucidar que es va orientar amb fonts bibliogràfiques procedents dels Evangelis, trobant de l’autor pare Joan Papió, La història d’Escornalbou, Barcelona de 1765, una de les primeres publicacions sobre la història d’Escornalbou. Doncs, cal situar i tractar aquestes obres clericals amb certa reserva i cura dins d’un context històric on el paper de l’església tenia fortes influències sobre la cultura catalana i les elits dels poders establerts.

En el mateix sentit que Toda, el pare Papió, també va estar influenciat per  historiadors explícits i citats pel mateix pare Papió al seu llibre. Un d’ells és el pare franciscà Esteban Barrellas, guardià del convent de Santa Maria de Jesús de Lleida:

No han faltado historiadores, y entre ellos el P. Fr. Esteban Barrellas Religioso Franciscano, Guardian que fuè del Convento de Santa Maria de Jesus de la Ciudad de Lerida, que hablando de la antiguedad del Castillo de Escornalbou, han escrito que el Rey Brigo le fundò dos mil años antes de la venida de Chirsto, y el dicho P. Barrellas le llama Castillo Brigo, añadiendo, que tambien fundò la Villa de Monbriò sita en el Campo de Tarragona, que dista dos horas del dicho Castillo.

Pare Joan Papió, 1765

Tot i que en aquest redactat, el pare Papió cita paraules textuals del pare franciscà Esteban Barrellas (1600?) sobre els origens del Castell d’Escornalbou, continua tot seguit i dins de la seva exposició literària, per deixar clar que la línia argumental de la seva obra, està focalitzada en desmentir que el rei Brigo fundés tant el Castell d’Escornalbou com la vil·la de Montbrió del Camp.

En tant hom es va endinsant en la lectura proposada pel pare Papió, el lector s’impregna del discurs bíblic, entrellaçant l’expulsió del Paradís amb la genealogia d’Adam i Eva, els pares de la creació divina.

Aunque hay Autores, si bien que son los menos, que afirman que el Rey Brigo no fundo Pueblos en España, y ni faltan otros que niegan haver havido tal Rey Brigo, como lo podrà ver el curioso en Mariana; (2) pero, siguiendo los muchos Autores, que dare citados al margen, y que en historias son celebrados por veridicos, digo que huvo tal Rey, y que fundo en España, y Cathaluña varias poblaciones, y Castillos, pero no la Villa de Monbriò, ni el Castillo de Escornalbou, como se irà descubriendo.

Pare Joan Papió, 1765

En el mateix sentit teològic, una altra obra literària de Jeroni PujadesCoronica Universal del principat de Cathaunya, Barcelona, c. 1609, ens deixa entreveure que aquest discurs bíblic s’ha mantingut inalterable durant el pas del temps, ja que Pujades, ja parlava en la mateixa direcció discursiva sobre el Gènesi i la genealogia dels pares Adam i Eva cent-cinquanta sis anys abans què el pare Papió:

Coronica universal del principat de Cathalunya. 1609. Barcelona.

Noè, fill de Lèmec i descendent directe d’Adam, engendrà a Sem, Cam i Jàfet després del diluvi. Jàfet, fill de Noè, és considerat el pare d’Europa i el seu fill Tubal, el pare dels pobladors de la península Ibèrica. Consegüentment, els descendents de Tubal, s’assenyalen com a primers pobladors d’Escornalbou, essent rei d’aquestes terres Brigo, fill de Iubala, fill d’Arameo, fill de Noè, qui començà a regnar l’any 2057 després de la Creació del Món,  l’any 399 després del Diluvi, l’any 1905 abans de la nativitat de Crist N.S., fundant les ciutats de Catalunya amb la terminació ona d’origen Càntabre i que vol dir bona.

Jeroni Pujades, 1609
  • Primeres arquitectures segons Eduard Toda: vestigis dels antics romans


Una alternativa a aquest relat i amb una epistemologia menys èpica i mitològica, és la que ens deixen llegir les restes arquitectòniques en forma de fortificacions presents a la zona, més precises que les cròniques de Jeroni Pujades, el pare Papió el pare Esteban Barrellas, però mancades encara avui, d’una acreditació científica que ho avali, revifant d’aquesta manera, el caràcter mitològic del conjunt monumental. En aquest mateix sentit, Toda, també reflecteix una certa prudència en les seves conclusions: <<L’estudi dels elements que allà dalt encara existeixen ens donaran dates menys vagues, encara que no absolutament precises>>, Toda (1926).

A banda de la possibilitat apuntada per alguns historiadors sobre l’origen de les primeres construccions d’Escornalbou, les tractarem més endavant, segons Toda, quan els àrabs ocuparen la muntanya durant la conquesta de Tarragona l’any 719 dC, les primeres construccions presents a l’emplaçament tenien un fort caràcter arquitectònic clàssic, originari de la cultura imperial romana, segurament datades entre els segles II i III dC.

Aquestes restes romanes, encara són prou visibles amb una observació assenyada a tal efecte. Segons Toda, una muralla de carreus blanquinosos d’un quilòmetre d’extensió i sis pams d’amplada, cenyia la muntanya ben arrapada al llindar de la cinglera. Aquesta arquitectura romana és deduïble mitjançant uns vestigis en forma de marques gravades a les roques, les quals ens indiquen, segons Toda, que s’assentaven carreus d’estil clàssic per formar aquesta fortificació.

En un sentit pràctic i induïts per les indicacions d’en Toda, s’ha realitzat un estudi de camp, on una sèrie de ruïnes arquitectòniques clarament identificables, ens parlen amb una veu gairebé ofegada del que podria haver sigut un emplaçament militar d’època antiga.

És important emfatitzar la distinció que ens indica Toda en relació a la policromia dels carreus, ja que aquest component, és un factor important per diferenciar la diversitat arquitectònica de cada època. D’aquesta manera, els carreus de pedra blanca, enfosquits alguns d’ells, per la molsa i el desgast físic pel pas dels anys, ens podrien indicar que són de procedència romana, dels segles I i II d’acord amb Toda, amb unes dimensions irregulars segons la seva ubicació.

IMG_3230

En particular, si hom decideix passejar pel Camí de la Font del Sarraí, podrà observar com una sèrie de restes arquitectòniques aferrades a la cinglera que envolta tota la muntanya d’Escornalbou, constitueixen els fonaments d’una fortalesa més gran de la que conforma l’actual seti i de la que es pugui trobar en les publicacions editades fins al moment.IMG_3224

Aquests vestigis són formats per una acumulació de carreus blanquinosos en forma d’una intuïtiva construcció quadrangular, cosa que podria indicar una antiga ubicació d’una sèrie de torres d’origen romà, totes elles orientades cap a l’Oest i el Nord. En particular, en una primera observació, s’han advertit sis fonaments d’aquesta tipologia arquitectònica en forma de base de torre construïda amb carreus blancs. Tres d’elles, són a peu del Camí de la Font del Sarraí, una quarta, és ubicada al cim on ocupa l’actual ermita de Santa Bàrbara. La cinquena torre, forma part de l’actual assentament de l’església de Sant Miquel i la sisena, és part dels fonaments de l’actual biblioteca.

D’aquesta manera i segons el llibre d’en Toda, ens indica que l’actual ubicació de l’església romànica de Sant Miquel, està assolada al damunt de la base d’una torre quadrada, presumiblement romana i la qual, formava part de la muralla també romana que avui en dia es troba desapareguda. Prova d’aquesta construcció, es pot observar també, a simple vista sota del presbiteri de l’església i a les parets exteriors de la mateixa església.

IMG_3229

Els carreus de color blanc de l’església, diferenciables de manera diàfana de la resta que són vermellosos i sorrencs, podrien ser la base d’un dels costats de l’antiga torre romana en aquest pla de la muntanya. Aquestes possibles restes romanes que es veuen a la imatge següent, estan formades per deu fileres de carreus blancs clarament contrastables amb els carreus vermellosos, alguns d’ells marcats pels obrers que edificaren l’església de St. Miquel d’Escornalbou.

Una segona torre, dins de l’actual pla de l’església i de la imaginària però indiciada fortificació romana, estaria situada als fonaments de l’actual biblioteca, on es conserven set files de la mateixa pedra blanca. Les marques a terra, ens indiquen que hi havia una muralla de vuit pams d’amplada que unia totes dues torres, des del marge esquerre del frontis de l’església fins a l’actual biblioteca.

La sisena i última de les presumibles torres romanes, estaria assentada al cim de l’actual ermita de Santa Bàrbara, a la part més alta i evident de tot l’emplaçament. Com a les dues anteriors torres del pla de l’església de Sant Miquel, es conserven alguns carreus blanquinosos els quals, actualment, formen part dels fonaments de la citada ermita edificada al segle XIX.

A més, aquesta última torre de Santa Bàrbara, segons Toda, estava unida amb les altres dues torres del pla de l’església mitjançant una muralla, conservant avui dia, les marques a les roques on foren assentats els carreus que la formaven i algun vestigi interpretable com a part de la suposada muralla.

Encara que aquestes restes d’època clàssica indicades anteriorment i remarcats per Toda en 1926 són per catalogar mitjançant un estudi arqueològic i científic, hi ha més indicis en forma de lèxic que ens poden convèncer sobre el possible assentament romà. La primera d’aquestes proves, podria ser els topònims dels pobles veïns de Mont-Roig del Camp –Monte Rubeo– i Colldejou –Collem Jovi-, informació procedent de documents datats al segle XII quan s’erigí l’església romànica de St. Miquel d’Escornalbou, on es parla d’un castell preexistent i la importància de vigilar les suculentes mines de plom de la comarca.

Una última resta romana en forma d’escultura pètria, és el relat que ens indica Toda. Es tractaria d’una referència a la romanitat arquitectònica de la zona, que fa engrandir aquesta suposició i que diu així al seu llibre:

Damunt l’alt arch fronter a la porta del castell, campeja la escultura romana d’un cap de bou portant mitj jou a sa part esquerra: es evident la meytat d’un grup de dos bous units pel jou.

Finalment i segons Toda, un últim apunt força interessant sobre els primers assentaments a Escornalbou, és una referència especial a les terrisses trobades dins de les coves existents arreu de la muntanya, les quals, situarien les primeres poblacions de la zona, entre el neolític i l’edat de bronze, cosa que contrasta paradoxalment, amb l’absència de terrisses o qualsevol altre utensili d’origen romà.

  • Història del Castell d’Escornalbou


Com s’ha vist fins ara, tota la informació que s’ha exposat, procedeix de fonts bibliogràfiques que primerament, presenten una llunyania amb l’actualitat dins de la línia temporal i segonament, són relacionades amb el discurs mític, cosa que, no vol dir que aquesta informació no adquireixi un valor dogmàtic o de coneixement vàlid per a una població culturitzada en aquest sentit.

Altrament, també pot generar un cert escepticisme entre la comunitat historicista, la qual pot generar arguments que faciliten la refutació d’aquests estudis presentats anteriorment. Cal tenir present doncs, que el que s’intenta plasmar en aquest article, és precisament editar l’heterogeneïtzació de l’evolució discursiva de la història del Castell d’Escornalbou, citant algunes de les fonts que així la van construir antigament.

En aquest sentit doncs, les últimes publicacions editades en 1995 pels historiadors Carles Puigferrat i Ezequiel Gort, ens assenyalen que el castell, podria ser d’origen islàmic i dins d’aquest context, constituïa una fortalesa dependent de l’emirat sarraï de Siurana. En el punt següent, per tant, es tracta el pas dels sarraïns pel Castell d’Esornalbou, posant en relleu el discurs lògic i històric d’entre l’obra de Toda, Puigferrat, Gort.

  • El pas dels musulmans pel Castell d’Escornalbou


En el citat llibre d’Eduard Toda i Güell, Història d’Escornalbou de 1923, es troba documentada tota la història de l’estada sarraïna al sud de Catalunya, aportant transcripcions literals de documents originals custodiats a l’arxiu municipal de Vilanova d’Escornalbou i a l’arxiu, segons Toda, de la Corona d’Aragó.

En tot cas, no es tracta de fer una transcripció  literal del llibre, sinó de plasmar les idees clau, sense sortir-se del guió marcat per Toda i més relacionades amb la comarca del Baix Camp. Talment, s’afegeix alguna idea amb la finalitat d’especificar o donar més claredat al text de Toda.

Segons Toda, passat el temps dels romans, l’any 719 dC, quan els musulmans s’apoderaren de Tarragona, el Castell d’Escornalbou passà a ser una fortificació sarraïna, la qual, no patí cap modificació ostensible ni evidenciada, és més, el baluard musulmà d’aquesta regió de Catalunya fou l’eix dels emirats de Siurana-Tortosa-Lleida, essent Escornalbou partida de l’emirat de Siurana i punt de guaita de les fronteres d’aquest emirat. Aquesta línia divisòria, transitava per Mont-roig del Camp i Botarell, oferint un punt de guaita des d’un terreny elevat. Una visió immillorable de tot el Camp de Tarragona i de les fronteres sarraïnes medievals.

Montbrió 2017 047
Vista meridional del Camp de Tarragona. El Cap de Salou i el Golf de St. Jordi.

De manera global, es pot dir que les últimes passes de la Reconquesta medieval al sud de Tarragona, es dugueren en aquestes contrades del Baix Camp, quan l’exèrcit del Comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV i del Comte Bertran de Castellet iniciaren la recuperació de les terres sarraïnes en 1148 dCassimilant els territoris que van des de Tortosa fins a Lleida.

En un document original i editat pels mateixos comtes catalans, custodiat als arxius especificats més amunt per Toda, es detalla la subordinació d’Escornalbou a l’emirat de Siurana abans de la represa cristiana, reflectint la possibilitat que pobladors juheus moros ajudessin als nous conqueridors catalans a delimitar el territori de Siurana:

En nom de Nostre Senyor Deu Jesuchrist, Yo Bertran de  Castellet e Berenguer de Mulnell per manament e voluntad del senyor nostre Comte de Barcelona cercám lo terme de Siurna ab los serrahins de aquell lloc, e per major auctoritat trametém letres sagellades del Comte de Barcelona a Valencia an Amnecha e an Vitalbo e als altres sarrahins los quals foren de Siurana que a nos trametesen letres en qual manera devia anar lo terme de Siurana […].

Seguint el fil de l’ocupació ordenada pel Comte de Barcelona, Siurana, fou reconquerida l’any 1153 i Escornalbou encara resistí nou anys més, fins que el dia de Sant Miquel, el 8 de maig de 1162, les hosts cristianes del rei Alfons I d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV el qual tot just acabava de morir al mateix anyi dirigides segons sembla, per Albert de Castellvell, obtingueren la darrera victòria a Catalunya sobre els sarraïns al Coll de la Batalla.

Convé destacar que, un indret conegut com el Coll de la Batalla a la comarca del Baix Camp, es troba ubicat al terme municipal de Vilaplana, al peu de la muntanya de la Mussara, situada aquesta, a pocs quilòmetres de la muntanya d’Escornalbou. Això no vol dir que en aquest indret de Vilaplana es lliurà la suposada batalla entre sarraïns i catalans, però és una possibilitat que cal tenir present.

IMG_1486
Sant Miquel Arcàngel. Cromolitografia de Francisco Mitjana. Málaga. c. 1861?. Castell d’Escornalbou, Tarragona.

Dins de l’èpica de la llegenda de la reconquesta del Castell d’Escornalbou, ens diu que Sant Miquel Arcàngel, baixà del cel amb el seu cavall blanc a lluitar contra els àrabs. D’aquesta manera en consagrà el nom del Castell i s’edificà tot seguit l’església de Sant Miquel. Un pergamí original escrit en llatí pel rei Alfons I d’Aragó datat el 6 de març de 1172 ho especifica de la següent manera:

Dixerunt etiam quod Pradell est de termino Ciurane et vadit et revoltit untra Collem Jugi et usque at locum quem apellant Pinars de Lebaria et transit per illos Pinatelles de Rubials et vadi at planum Montis Rubei. Ethoc totum cum castro de Cornu Bovis et terminis suis est et fuit de Termino Ciurane.

Talment, i com a prova èpica de l’estada sarraïna a Escornalbou, existeixen dos elements que ajuden a comprendre l’aparició de la història anomenada La llegenda del balcó del diable i de l’etimologia de la Font del Serrahí, possiblement, perquè podria haver-hi alguna relació per determinar amb els àrabs o probablement, perquè fou construïda pels mateixos àrabs.

A la Font del Serrahí
Brolla l’aygua crestallina;
asseyemnos tots aqui,
L’hora es bella y el sol fina.
A la Font del Serrahí
Brollen clares les converses,
e hi fa de molt bon sentir,
fins les coses més reverses.
¡A la font del Serrahí,
Belles coses s’hi son dites!
Y no’s tornarán a dir...
Perqué no foren escrites.
                                                       Jordi Miranda, 1923?

En el cas concret de La llegenda del Balcó del Diable, quan Toda va remodelar les estances que més endavant es detallen, es va fer pintar uns frescos a les parets del celler. Altres fonts indiquen que fou la família Llopis qui feu pintar aquests frescos un cop va comprar el Castell en 1941. En tot cas, aquesta pintura, narra l’èpica d’aquesta llegenda, escapçada d’una citació precisa en relació al seu origen, data i autor, perllongant d’aquesta manera, l’epopeia misteriosa de la història:

Aquest lloch es conegut per lo balcó del diable, sens dupte perque la roca s’avansa demunt un pregón abim. Té també la seva tradició, que aquest cop remonta a l’época en que´ls alarbs eren senyors del pais; y conta la romanesca historia d’uns amors desgraciats entre la muller del castellá d’Escornalbou y’l jove fill de un Emir moro dels voltants. Una tarde pujá aquest a cavall las espadadas costas de ponent, y a la font del Serrahí trobá sa aymada, comensant un coloqui d’amor que de sopte vingué a interrompre, eterna e importuna historia, la presencia del ofés marit. La dona, bé adivinant la tragedia que allí anava a desenrotllarse, saltá a la sella del cavall ja montat per son amant, y abdos emprengueren vertigionsa fugida pel camí del castell fins arribar al balcó del diable ahont lo cavall se desviá llensantse per la oberta fondalada. May arribaren los genets al fons, essent emportats per lo diable al moment de sa cayguda.

Eduard Toda, 1926

Paral·lelament a la narrativa èpica de la Font del Sarraí, és del tot cert que per sota de les línies topogràfiques més elevades del Castell d’Escornalbou, és ubicat aquest brollador. Situat sota de la primera cinglera de la muntanya, la font s’endinsa dins de la muntanya en una petita cavitat natural, la qual, avui en dia és dessecada, però que conserva un nivell elevat d’humitat en el seu interior, com si un melangiós rumor ens volgués explicar un passat viu i frondós.

En el pla arquetípic de la Font del Sarraí, es pot escriure que es tracta d’una petita construcció realitzada amb carreus blancs i vermellosos acabada amb una volta de mig punt. En una anàlisi més concisa, la distribució dels carreus que la conformen, presenta un apilament diferent del de la forma romana. A més, la mixturada composició i la policromia dels carreus, ens indica que probablement es varen reutilitzar els carreus antics –romans– pertanyents a les immediates restes arquitectòniques de les possibles torres romanes de la zona.

En aquest mateix sentit de re-aprofitament dels carreus antics, n’és un bon exemple, les escales empedrades que ens condueixen des del pla del Castell d’Escornalbou fins a l’Ermita de Santa Bàrbara. Una nova policromia i variada acumulació de pedres i carreus ens fa pensar en aquesta direcció, dilucidant un abaratiment i aprofitament dels recursos de la zona per generacions posteriors a la dels primers assentaments. Doncs, en similars fets arquitectònics als de la Font del Sarraí, es podria dir que, la suposada muralla romana indicada per Toda i la torre superior de Santa Bàrbara, podrien estar esteses en aquesta sendera pedregosa.

Deixant de banda la línia històrica d’Eduard Toda i en posteriors procedents de l’historiador Ezequiel Gort, l’any 1995, indica que abans d’aixecar la fortalesa cristiana urgida en la donació de 1170, ja hi havia al lloc alguna fortalesa o fortificació sarraïna, deduïble pel nom de Selòquia que tenia una torre construïda al punt més alt de la plataforma o cim d’Escornalbou, al lloc on al segle XIX es bastí una capella dedicada a Santa Bàrbara. Per tant, aquí trobem una de les contradiccions entre l’origen de la torre de la part més alta de la muntanya.

Amb tot, Gort, qualifica tota la història relacionada amb l’estada andalusina i presarraïna explicada anteriorment, com un conglomerat de suposicions, explicacions versemblants i basades en llegendes. El que si sembla tenir cert caràcter empíric, és la història que es relata un cop es va fer efectiva la reconquesta de Siurana i la fortificació d’Escornalbou per part del Comte de Barcelona en 1153.

Així ho avalen fonts documentals datades l’any 1170, on el rei Alfons I el Cast, fill del Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb el consell d’Albert de Castellvell, va donar Escornalbou al canonge tarragoní Joan de Santboi, per tal que el restaurés, el repoblés, hi bastís una església canonical dedicada a Déu i Sant Miquel i hi edifiqués una fortalesa, Carles Puigferrat i Ezequiel Gort (1995).

Dins d’aquest context de repartiment de nous territoris de 1170, s’establiren les fronteres de la Baronia d’Escornalbou les quals, comprenien els actuals termes municipals d’Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou al Baix Camp i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta al Priorat, Gort (1995).

Globalment, es pot dir que del versemblant origen romà de les fortificacions primerenques del Castell d’Escornalbou postulades per Eduard Toda en 1926 mitjançant el seu estudi  de camp a la muntanya d’Escornalbou i sintetitzat en aquest article, la resta d’autors exposats, s’han limitat a plasmar el que han pogut demostrar mitjançant un estudi de validació de documentació medieval i on s’escau un origen sarraí de les primeres fortificacions de la muntanya d’Escornalbou.

Amb tot però, també és remarcable que per part de Puigferrat i Gort, no hi hagi cap referència a les restes arquitectòniques del passeig de la Font del Sarraí o de les diverses restes que conformen una part de l’actual arquitectura, entreveient la possibilitat de qüestionar-se una probable reutilització de materials de construcció entre les diverses cultures que han habitat aquesta regió.

  • Primers assentaments cristians: la Canònica agustiniana de 1170


Com s’ha comentat en el punt anterior, un cop es va fer efectiva la reconquesta del Castell en 1162, Joan de Santboi, seguint les ordres donades pel rei Alfons I d’Aragó, el Cast, inicià les tasques d’edificació i de repoblació de la muntanya.

El primer temple cristià a la muntanya d’Escornalbou fou l’església de Sant Miquel. Aquesta església, de característiques arquitectòniques típiques del romànic, presentava una planta d’estructura rectangular i formava part d’un conjunt canònic agustinià.

Pel que fa a les primeres repoblacions, l’any 1178, es coneix la donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors més per tal que s’estableixin a les terres properes a la canònica.

D’acord amb Pere de Manuel a el Dossier Educatiu del Museu d’Història de Catalunya, el 26 de juny de 1198 la comunitat d’Escornalbou i l’arquebisbe Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats, els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol tarragoní. El capítol, es va reservar el dret d’escollir el prior de la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria l’arquebisbe de Tarragona.

D’aquesta manera, la canònica agustiniana era fundada el 1198 pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de la seu Tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol de 1240 per l’arquebisbe prior de Tarragona Pere d’Alcanar.

Possiblement, aquesta canònica fou iniciada l’any 1181 i fou equipada amb unes estances per als monjos, una sala capitular, un refectori, un hostal, una cuina, un conjunt de vuit cel·les i un claustre on els monjos practicaven la meditació d’acord amb la regla de Sant Agustí, reguladora de la vida monacal.

  • De l’esplendor del segle XIII al declivi de 1835


Segons la guia de visita publicada pel Museu d’Història de Catalunya i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’església del monestir agustinià va ser consagrada l’any 1240 per Pere d’Alcanar, arquebisbe de Tarragona. A principis del segle XVI, el monestir passà a mans de l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta, i l’any 1574 només hi quedava un sol monjo. El 1580, s’inicià l’etapa dels monjos recol·lectes al monestir, que seguiren les estrictes normes de Sant Francesc, però la seva vida a la muntanya va ser convulsa, donada l’oposició que tenia aquesta ordre a Catalunya, on mai van aconseguir viure en pau ni amb independència. A ells, els hi devem la construcció de la biblioteca del monestir, on es formaven els seminaristes per a les missions del nou món. També, d’aquesta època daten els suposats miracles de dos frares: Fra Pere Perelló i Fra Bonaventura Gran.

La nova etapa dels monjos franciscans la va dictar Fra Antoni Llinàs, on ven aviat el monestir es va quedar petit, iniciant així la nova etapa constructiva del recinte. Un dels franciscans, el Pare Papió, veient la bellesa del nou edifici escrigué: Tan otro es el edificio que hoy es, de lo que antes era, que le desconociera, si ahora lo viese, el que antes había visto.

Les obres esdevingueren reformes i ampliacions al claustre romànic, que passà d’un únic pisa a tres pisos d’alçada: el primer i el segon pis foren destinats a les habitacions dels frares. També s’hi situà al primer pis, l’hospital i al tercer pis la biblioteca.

El declivi del monestir, esdevingué a finals del segle XVIII, com a conseqüència de la revolució francesa i les noves idees de l’Estat. En aquest sentit, les ordes napoleòniques protagonitzaren el primer saqueig del monestir, on una part dels soldats francesos que anaven a ajudar al setge de les ciutats pròximes de Reus i Tarragona en 1811, varen descendir per les muntanyes de l’Argentera, fins a les portes del mateix monestir, els quals passaren factura a l’oposició franciscana a les idees revolucionàries franceses.

A conseqüència de la desfeta i retirada dels francesos en 1814 i el retorn del rei absolutista Borbó Ferran VII (1814-1833), les contrades del voltant d’Escornalbou no foren alienes a la idiosincràsia històrica. Dins d’aquest context, la confrontació entre absolutistes borbònics i els revolucionaris liberals tornà a passar factura al monestir a raó del posicionament polític absolutista i borbònic dels monestirs de Poblet i d’Escornalbou.

El 23 de juliol de 1835, el monestir d’Escornalbou fou evacuat i abandonat pels monjos a conseqüència de la desamortització. Finalment el 4 de desembre de 1836, una companyia de voluntaris de Reus, van col·locar i detonar dos barrils de pólvora al presbiteri, que va destrossar la part central de la volta de canó de l’església, el petit campanar i la sala capitular. El recinte va quedar destruït i oblidat fins que l’any 1911, Eduard Toda, fill de Reus, el va restaurar i convertir en la seva residència. Així és com el conjunt monumental ha arribat en les condicions actuals fins als nostres dies.

IMG_0538

En 1926, per problemes econòmics, Eduard Toda va cedir, novament, tot el recinte a l’arquebisbat de Tarragona, el qual mantenia una molt bona amistat amb el Cardenal Vidal i Barraquer de Tarragona, fins i tot disposava d’estances privades a la casa. Però per raons econòmiques del bisbat tarragoní, dos anys més tard de la cessió, es va posar a la venda, essent comprat per un ric comerciant de Reus, Josep Maria Llopis l’any 1941. Amic del règim, utilitzà el recinte com a segona residència familiar.

Finalment, l’any 1983, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona van comprar el conjunt monumental. Actualment i des del 24 de febrer, pel Decret 201/20004, el Museu d’Història de Catalunya gestiona aquest patrimoni monumental propietat de la Generalitat de Catalunya i l’Àrea de Monuments i Jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural s’encarrega de gestionar els monuments oberts al públic que són propietat de la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de millorar les condicions de manteniment, visita i divulgació cultural.

  • L’església de Sant Miquel


L’edificació més ostentosa o que desperta una sincronia més notable amb el visitant pel seu caràcter monumental i religiós, és l’església de Sant Miquel. S’erigeix com a baluard de tota l’amalgama arquitectònica que es presenta als ulls del visitant que vol descobrir i impregnar-se de l’aire misteriós i mixturat que exhala el conjunt monument del Castell d’Escornalbou.

IMG_0523
Planta exterior

L’església, constituïda per una sola nau rectangular, és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i tancada a l’Est per un absis carrat cobert amb volta d’ogives. Sota el presbiteri, a l’esquerra, es troben les escales que condueixen a la cripta, recentment reformada i que fou centre de la llegenda del misteri i embruixament d’Escornalbou del segle XIX.

El misteri embruixat d’Escornalbou de 1845

Feia deu anys que havia acabat la primera guerra carlista a Catalunya. Era l’any 1845. El territori, mancat d’una seguretat institucional, fou adob per a partides de lladres i saquejadors que dominaven la comarca. De prompte, s’escampà la notícia que al Monestir d’Escornalbou hi havia bruixes. Durant el dia no passava ni s’escoltava res allà dalt, però en entrar la fosca nit, començaven a sentir-se sorolls estranys de cops metàl·lics, de cadenes assotant les pedres i es veien llums misterioses que apareixien i s’amagaven per les restes de l’església de Sant Miquel que restava abandonada. La gent deia que els mals esperits havien elegit aquell lloc per ses satàniques orgies.

La cosa durà tres o quatre anys, i en aquest temps, cap pagès del terme gosà acostar-se al maleit edifici ni cap dóna volgué passar a les hores baixes del dia per cap camí de l’Argentera a Vilanova i Riudecanyes. S’havia fet entorn d’Escornalbou l’aïllament més absolut.

Però un dia aparegueren dubtes. Algú anà al poble de Coll de Jou, situat a l’altre costat de la serralada, al peu de la Mola, i digué als que el sentien, haver vist figures humanes a dalt de la muntanya i fum de llenya a les hores en què els pagesos acostumaven a coure els menjars. Pareixia doncs, que no eren sols bruixes les que habitaven a les runes del vell monestir.

Els veïns de Coll de Jou, gents de pit, pastors, carboners i llenyataires, volgueren saber el que passava a Escornalbou, formant una expedició d’una dotzena d’escopetes que a trenc d’alba emprengueren el camí de la serra envers el castell. Hi arribaren a les deu del matí i ho trobaren tot desert: sols a l’atri de l’església s’hi veien restes de menjar i els sacs de palla a on devien dormir quatre o cinc persones. D’aquestes no en pogueren veure cap, i és el cert que des d’aquell dia s’acabaren els sorolls, les llums i l’embruixament d’Escornalbou.

La clau de l’enigma fou trobada quan entre les runes de sota l’absis del temple, l’actual cripta, s’hi descobriren les feixugues peces de ferro d’una màquina de fer moneda, és a dir, les dues premses, l’arbre de rosca i el volant. I també fou conegut l’historial d’aquesta estranya indústria.

Circulaven llavors per Catalunya les monedes de coure conegudes per peces de sis, qual valor nominal era de sis quartos cada una, mentre que el preu del metall emprat en la fabricació de la moneda, no arribava a la meitat d’aquest valor. Era per tant, profitós pels particulars fer dita moneda, i en aquesta tasca es distingí a Reus un fabricant de cotó a qui el poble conegué pel renom de Sisos. Sembla ser, que aquest industrial fou qui feu muntar la màquina d’Escornalbou, com es deia que n’havia abans instal·lat una altra en el mateix lloc de la fàbrica de cotó, encara avui existent al carrer de Sant Joan de l’esforçada i invicta població veïna de Reus.

Eduard Toda, 1926

 

Els murs de l’església de Sant Miquel, forts i robusts, típics del romànic, presenten una sèrie de quatre finestrons estrets alineats fins al presbiteri i dos a la façana d’entrada, justament sota una rosassa d’uns dos metres de diàmetre. Tot aquest conjunt de lluernes, assegurava la relació amb Déu a la penombra, tal com establien els cànons agustinians i que també fou adoptat, aquest criteri, més endavant, durant el Renaixement i el Barroc.

La façana principal de l’església, situada al mur oest, és on s’escau la porta d’entrada, la qual anava precedida d’un porxo o atri, suposadament eliminat per les reformes que efectuà Eduard Toda a principis del segle XX.

La portalada és austera. Està custodiada per tres arquivoltes que es recolzen sobre tres columnes llises de capitells nuus, conjunt arquitectònic típic d’un romànic rígid i que emmarquen el timpà semicircular llis, decorat amb un medalló cèntric gravat amb la iconografia cristiana d’alfa i omega, en clara substitució d’un Maiestas Domini molt més treballat i costós.

L’última arquivolta presenta una decoració en forma de sanefa o zig-zag i en el seu punt mitjà, es poden entreveure dos bustos de pedra de difícil estimació. Tot un joc d’intencions on s’entreveu la manca d’un suport econòmic ampli per part de Joan de Santboi, el qual, l’any 1181 va fer donació de l’església a l’arquebisbe de Tarragona perquè es fes càrrec de la canònica agustiniana, doncs, suposadament, no podia mantenir el mandat del rei.

IMG_0516
Porta principal amb timpà llis

A l’interior de l’església, la volta de canó de perfil apuntat, parteix d’una motllura que ressegueix tot el perímetre dels murs formats per carreus que busquen una simetria en dimensions i amb una policromia heterogènia de colors pastels, ocres i terrosos. A l’arrencada del presbiteri, com si fos la marca que fita amb la nau, s’alcen dos semicolumnes, sostingudes per uns permòdols, de fust llis i amb capitells esculpits amb motius vegetals i geomètrics. Per una obertura lateral, s’accedeix a la sagristia, decorada amb un vitrall policromat que mostra dues referències clau: la lletra T de l’arquebisbat de Tarragona en color morat i la grafia BOV, en al·lusió als orígens del nom d’Escornalbou, datats al segle XII i que parlen d’un espai anomenat CORNU BOVIS. Al seu interior, es pot contemplar una talla de la Mare de Déu damunt d’un pedestal de pedra.

  • La casa senyorial


Quan Eduard Toda adquirí l’emplaçament derruït de l’antic monestir, edificà l’actual casa particular just al damunt de l’antiga seu del monestir i reconstruí les edificacions religioses. La casa consta de tres plantes: la planta baixa on s’escau el rebedor, el menjador, el celler, la cuina i unes magnífiques escales de fusta que donen accés a la primera planta, on es troba la planta noble on feia vida en Toda. Aquí, trobem la biblioteca, el despatx <<blau>> d’Eduard Toda, el saló principal, el balcó dels músics i els dormitoris d’Eduard Toda i del cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer. Al segon pis, està ubicada l’habitació principal de la mare de Toda, la senyora Francesca Güell i Mercader, i la resta d’estances destinades als convidats de la família.

  • Curiositats

Si en època medieval les catedrals es decoraven amb gàrgoles per espantar els mals esperits i evitar així que entressin a la casa de Déu, en Toda, dins del seu humor particular, feu col·locar en diferents llocs del conjunt monumental restaurat, una sèrie de màscares que custodiessin i fessin la mateixa funció que les  gàrgoles gòtiques. Actualment, i dins d’un conjunt de diverses activitats que s’hi poden realitzar al Castell d’Escornalbou, hi ha un itinerari on es juga a trobar les màscares custòdies.

  • Bibliografia i webgrafia


  •  GORT, Ezequiel;  PUIGFERRAT, Carles. Enciclopèdia Catalana. Catalunya Romànica. El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Vol. XXI. Barcelona: Fundació Enciplopèdia Catalana. 1995. Cop. ISBN: 84-412-2512-5
  • HIERONYM, Pviades. Coronica universal del Principat de Catalunya. Barcelona: Hieronym Margarit. 1609.
  • MANUEL, Pere; PALOMERA, Montserrat; BONET, Guiomar. Dossier educatiu. Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Cop. http://monuments.mhcat.cat/castell_monestir_d_escornalbou
  • Museu d’Història de Catalunya. Itineraris al voltant del castell monestir de sant Miquel d’Escronalbou. Generalitat de Catalunya. Diputació de Tarragona. 2007. Cop.
  • Museu d’Història de Catalunya. Guia de visita. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Cop.
  • PAPIO, Joan (pare). Facsímil del llibre La història d’Escornalbou. Barcelona: Impremta de los Padres Carmelitas Descalzos. 1765.
  • TODA i GÜELL, Eduard. HISTORIA DE ESCORNALBOU. Tarragona: Reyal societat arqueológica. 1926.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s