Transhumanisme o selecció natural?

Actualment, la humanitat és conduïda inevitablement cap a un emparellament i sotmetiment a les noves tecnologies, tot justificant-se per part de les elits tecnofíliques, com una millora en el benestar i en la qualitat de vida del conjunt de la societat.

Però és realment un avenç a favor d’aquest confort, o és l’inici de l’esclavitud i el sotmetiment de la humanitat a la tecnologia? De quina part estàs com a consumidor potencial d’aquesta ciència, de la tecnofòbica o de la tecnofílica? Som els homes mitjançant les arts industrials els qui podem crear una nova espècie transhumana o ha de ser Déu? O ha de ser la natura i les seves lleis de selecció natural com ha asservit fins ara? Fins on arribaran les lleis de Charles Robert Darwin? Estem caminant capa una nova era de selecció tècnica en substitució de la selecció natural?

O talment, som dins d’una nova provocació cap a una revolució neoluddita on s’enfrontaran els tecnofòbics amb els tecnofílics? Quin sentit tindrà l’actual espècie humana si som superats pel transhumanisme? I dins d’aquesta ineludible evolució de l’espècie humana, què ens quedarà de natural i biològic? Seran les màquines les que ens eliminaran per ser imperfectes?

 

Algunes d’aquestes respostes les podem trobar, de manera utòpica, en tot cas, a les sagues cinematogràfiques de MATRIX, Ironman, Resident Evil, Robocop, Terminator, I, robot o Guardians of the Galaxy entre moltes altres, les quals, ens poden ajudar a fer-nos una idea d’aquest tecnoutopisme actualment englobat dins del gènere cinematogràfic de la ciència-ficció, però que a poc a poc, el posthumanisme, anirà normalitzant-se fins a esdevenir inherent de la futura societat i cultura humana.

Però abans de respondre alguna d’aquestes preguntes de manera més actual que a les sagues de ciència-ficció, cal entendre primer de tot, el significat dels neologismes esmentats i en segon terme, posar en relleu l’adveniment que pot originar-se a conseqüència de la incorporació d’aquestes noves tecnologies a la quotidianitat de les nostres vides.

Nèbula. Personatge de Guardians de la Galàxia. 2014.

Avui la nostra memòria i capacitat de càlcul estan en mans de la tecnologia. En un futur relativament proper, segurament el cervell es farà petit, perquè tindrem tota una sèrie de perifèrics que s’incorporaran a dins del cervell i no farà falta, probablement, aquesta expressió que hem tingut durant tants anys. De fet el nostre cervell s’està reduint des de fa 30.000 anys o 40.000 anys, per tant jo penso que la incorporació biotecnològica a l’organització dels processos humans farà que notòriament tinguem certes variacions, no seran de selecció natural sinó de la selecció tècnica la que actuarà sobre l’evolució humana.

Eudald Carbonell, 2017

Tecnologia i evolució humana

Tecnofília i tecnofòbia


Entrant en definicions, si ets una persona que per damunt de tot, idolatres la incorporació de les tecnologies en tots els àmbits socials i culturals i creus que és un progrés cap a una millor qualitat de vida, has de saber que ets una persona tecnofílica, en cas contrari, si creus que la incorporació de les tecnologies en el si del caràcter social és un fet que perjudica el conjunt de la societat i a la persona individualment, ets una persona tecnofòbica.

Per tant, les persones tecnofíliques, són les que impulsen la investigació, la ciència i la tecnologia per crear un món millor, on els avenços en aquest sentit, són i han estat la màxima per incrementar la qualitat i el nivell de vida de les persones i en tot cas, augmentar l’esperança de vida de l’ésser humà. És en aquesta via evolutiva, que els tecnofílics s’endinsen en terrenys espessos en entrar en conflicte amb la moral i l’ètica humana socialitzada en primer terme, per una opinió teològica i en un segon terme, en depassar l’evolució natural. En tant, s’obren dos camps d’avenços científics i tecnològics: l’enginyeria genètica i la incorporació de la cibernètica a l’organisme humà, esdevenint el cos humà en un cíborg, fet que ens mostra aquesta divergència.

Consegüentment, algunes noves preguntes ens ajudaran a entendre aquesta problemàtica: És ètic crear persones humanes modificades genèticament? Fins on s’ha de regular la bioètica en relació als problemes creats pel progrés biològic i mèdic i llur repercussió en la societat i en el seu sistema de valors? És antinatural incorporar dispositius electrònics com a part intrínseca del cos humà o és una solució científica per mitigar els efectes de la manca dels sentits –tacte, oïda, vista, olfacte, i gust– o d’alguna extremitat en una persona?

Així doncs, com a idea central del debat entre la dualitat de pensaments dels conceptes tecnofòbia i tecnofília, cal posar en relleu que no és una creació del nostre temps actual. Cal posar en relleu aquesta polarització de reflexions per, precisament, intentar plasmar i esclarir les implicacions teològiques, humanístiques i científiques que aquest fet comporta i ha comportat en la línia temporal de la història humana.

Els orígens de la teologia, l’humanisme, la ciència i la tecnologia 


L’argumentació històrica d’aquesta pugna, sintetitzada entre tecnofilia i tecnofòbia, ha anat variant al llarg del pas del temps d’una manera oscil·lant, més o menys. Si bé al principi, on es poden considerar i ubicar les primeres cultures antigues, la societat creia d’una manera inefable i metafísica en el discurs mític com a manera d’explicar l’existència i la relació entre l’home i Déu. Per contra, en l’altra extrem i com a resultat d’una evolució del pensament humà, trobem el discurs lògic basat en la raó, el coneixement, l’experiència, la veritat tangible i la percepció.

Aquest balanceig de la idiosincràsia humana ha anat alternant-se entre els dos discursos al llarg de la història, ja que en diverses èpoques, s’ha estat més afí a les creences religioses que no pas amb la raó i el coneixement empíric. És en aquest últim àmbit on germinen els primers filòsofs grecs com ara Sòcrates, Plató i Aristòtil, els quals, es varen qüestionar el discurs mític de les primeres civilitzacions per donar resposta al transcendentalisme dels fets quotidians d’una manera més empírica i física per una banda i menys teològica i metafísica per l’altra.

Cal recordar que, el Doctor en Història de la filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la Universitat de Barcelona Pau Alsina, ens diu que a la Grècia antiga o clàssica,  l’home era concebut com una expressió de la natura. En canvi, la tecnologia, era vista com una alteració de l’harmonia natural, no com a una fòbia, sinó com un fet que provocava por i una certa desconfiança. Fins i tot Plató, estava en contra de l’escriptura per la seva hegemonia vers l’oralitat, doncs, els humans som concebuts com a elements de llibertat aliens a qualsevol automatisme dimanant de la tècnica.

En l’època dels renaixentistes, al segle XV, i dins d’aquesta variabilitat discursiva, apareixen les humanitats com una posada en escena  del saber clàssic, del valor de les arts i de les lletres, baluard hegemònic respecte la tecnologia que actuava en nom del progrés. En tant, ciència i humanitats, esdevenen un símbol de confrontació entre la dualitat de discursos: el de les ciències i la tècnica vs. el del pensament clàssic.

En el Renaixement del segle XV, la gramàtica, la retòrica, la poètica, la història i la filosofia esdevenen les matèries clau de les humanitats, emblema inequívoc de la saviesa humana, on no s’incloïa res que tingués relació amb les ciències o les tecnologies, precisament per un corrent de desconfiança amb aquestes ciències.

Durant la Il·lustració, en època moderna, apareixen pensadors com Jacques Rousseau, els quals posen de manifest un discurs pròxim al tecnofòbic en considerar que la subjectivitat, les emocions i el cor, constitueixen la llibertat de l’home davant la conspiració de la tècnica i la tecnologia. La natura i el bon salvatge és l’ideal d’humanitat que cal seguir respecte als ideals del progrés i de la tècnica. La desconfiança entre humanistes i científics quedà patent, i s’expressà clarament la idea de la tècnica com la desnaturalització de l’ésser humà.

Karl Marx i Friederich Engels
Karl Marx i Friedrich Engels, 1860.

Aquest doncs, és el pensament que arribà al segle XX recollit pels idealistes com Karl Marx i Friedrich Engels. Per un costat, no es pot afirmar que Marx i Engels, s’expressessin en termes tecnofòbics. En tot cas, la seva aportació anava encaminada en denunciar la divisió de les classes socials i l’explotació de les classes proletàries en benefici d’una burgesia fabril i magnetitzada cap a un afany desmesurat d’acumulació de béns i propietats. Així, la Revolució Industrial, afavorida per un desenvolupament de la ciència i la tecnologia a raó d’una demanda creixent de productes i al seu torn, induïda per un creixement demogràfic, esdevenen les eines de subjugació en el sentit del càrrec comunista.

L’economia, el capitalisme, el consumisme i els avenços tecnològics foren els principals ítems que proposaren una nova idiosincràsia humana. Nascuda a Anglaterra, a finals del segle XVIII, la Revolució Industrial fou impulsada per una sèrie d’invents, com foren l’electricitat i la màquina de vapor, els quals acceleraren una profitosa industrialització i mecanització dels processos productius.

Contràriament al pensament humanístic, podríem dir-ho així, és evident que la ciència i la tecnologia va avançar de manera petulant i imparable. A les primeries del segle XIX, la producció d’objectes de consum va passar d’una elaboració artesana a una producció industrial en cadena. Aquest fet originà un discurs en sentit contrari a l’aplicació de la ciència dins d’aquest caràcter fabril.

Així mateix, amb índole terrorífica i amb uns principis que plantejaven la destrucció de les màquines de producció industrial com a conseqüència directa de l’atur, nasqué el Ludisme. Fou un moviment de protesta del proletariat argumentat en la destrucció de la nova maquinària desenvolupada arran de l’aplicació de les noves tecnologies. Aquest impuls s’estengué bàsicament per Anglaterra i s’anomenà moviment luddita. En tot cas s’establí, no com a eina per atacar en exclusiva a la ciència i la tecnologia, sinó com a instrument per destruir les fàbriques que s’automatitzaven i ocupaven els llocs de treball dels obrers, talment, inici dels primers moviments ideològics sindicals.

Com a mostra, cal recordar la pel·lícula Modern times, 1936, protagonitzada i dirigida per Charles Chaplin. Si bé està focalitzada en els fets de la Gran Depressió de 1929, el que Chaplin ens vol transmetre, és com la industrialització i la posterior producció en cadena, afectaren en la particularitat de la societat. Si per un cantó, les elits que dirigien els processos d’industrialització de la producció s’enriquien ràpidament, per l’altra cantó, es creaven classes socials treballadores subalternes que feien funcionar les màquines, esdevenint la primera societat subordinada a un procés tecnològic.

Globalment, tota aquesta deriva filosòfica on es qüestiona la ciència i la tecnologia, està recolzada per pensadors del segle XIX i XX, com l’espanyol José Ortega y Gasset, el francès Jacques Ellul, els alemanys Martin Heidegger i Hans Jonas i els de l’Escola de Frankfurt com Herbert MarcuseTheodor AdornoJürgen Habermas. Cadascú amb els matisos particulars de cada pensament, però que conflueixen en un comú on la tècnica moderna aplicada a l’actual societat industrial i de consum i fonamentada en l’economia, esdevé un instrument de control i dominació de la societat.

El filòsof nordamericà John Zerzan (1943) creu que el primitivisme, ideal radical d’una tornada cap a l’era paleolítica, és necessari per desmuntar l’actual sistema economicotecnològic capitalista que gestiona l’actual societat.

El llegat de la tecnofilia, cap a on anem?


Però tampoc ens hem d’enganyar. La ciència i la tecnologia ens ha generat un progrés que fan més còmode la quotidianitat social. Així, les respostes que cercàvem al principi d’aquest article, prenen cos en afirmar primerament, que el determinisme tecnològic és lliure de qualsevol objecció cultural i política, i segonament, que la tecnologia és inherent a la societat i no sotmesa a aquesta. Doncs, és aquí quan entra en conflicte la trajectòria científica i el que podríem sintetitzar com a punt contraposat, l’ètica humana com a norma cultural.

embrioneshumanos.manipulados

Altrament, la tecnologia és vista en primera instància, com un element llunyà i fora del nostre context cultural, però que al cap del temps és assimilada com a inherent dins de la societat. Un exemple en aquest sentit són les targetes de dèbit i crèdit. Fa dues dècades, el presentador Josep Maria Ferrer del programa de divulgació científica de TV3 Més enllà del 2000, ja profetitzava la incorporació del <<plàstic>> com a moneda de pagament. Des d’un punt de vista anacrònic, ens pot semblar una banalitat el fet de pagar amb una targeta del nostre banc, però fa poques dècades era una tecnologia utòpica. D’aquesta manera, la tecnologia s’incorpora a la vida social com a element inherent de la societat i es pot profetitzar amb molts altres exemples tecnològics que hom pot imaginar.

 

Pagament amb targeta

En una relació més estreta amb les preguntes inicials on es qüestionava el desenvolupament de la ciència i la tecnologia, en part, per la desvinculació que pot suposar un progrés fora de l’ètica humana, cal advertir que són factors que depassen l’ordre social i cultural actual. Caldrà doncs, adaptar el progrés a les normes actuals o s’hauran de modificar les normes per tal de donar cabuda al desenvolupament tecnològic i científic. Amb aquesta afirmació, es poden respondre també, tots els dubtes que s’han generat fins aquí.

Amb això, el que es vol dir és que, segons Alsina, si el progrés actua de manera divergent als principis naturals del desenvolupament humà, o dit des d’un punt de vista tecnofílic, si la tecnologia permet perfeccionar l’ésser humà, ens endinsem en un transhumanisme que ens permetrà superar les limitacions naturals de l’home, desnaturalitzant la vellesa i la malaltia i apropar-nos cap a la immortalitat. Així doncs, el cos humà esdevé posthumà, una obsolescència del cos i de les condicions físiques naturals a favor d’una perfecció paral·lela a les màquines.

A partir d’aquest punt, sorgeixen aquell seguit de preguntes que poden confluir cap a un conflicte intern entre ètica i el benefici individual que ens amplia els horitzons de l’esperança i de la qualitat de vida. Per il·lustrar aquest dilema, podem preguntar-nos si seríem capaços d’inserir-nos, per exemple, un xip al cervell perquè pogués realitzar multitud d’operacions aritmètiques en dècimes de segons o, com l’exemple real de Neil Harbisson, que ens habilités el cervell per a poder interpretar la gamma de colors? O tan sols aprovaríem inserir-nos una màquina al nostre cos quan aquesta part natural ha estat manllevada per un accident o malaltia?

 

Al capdavall, el que es vol posar en relleu és si la ciència i la tecnologia poden substituir el que de manera natural ens ha estat concedit en néixer o, el que des d’un punt de vista teològic es desaprova quan s’afirma que el progrés científic no pot depassar el que Déu ha creat. És aquí on rau el vertader conflicte d’interessos i si la societat en si mateixa podrà continuar abordant i limitar, o no, el desenvolupament del progrés científic.

Opinió personal


És evident que, actualment, la nostra societat i en particular la nostra cultura està sotmesa a la ciència i la tecnologia. Aquest fet respon, com s’ha comentat al llarg de l’article, a la innovació del discurs mític cap al lògic.

Convé recalcar doncs, de manera històrica, que els darrers segles s’han caracteritzat per una formalització en el canvi del poder en les elits. Si bé abans el poder residia en mans monàrquiques i religioses, ara, el poder és dirigit per una nova elit burgesa instigada, en primer lloc, per un afany desmesurat de la propietat i de l’enriquiment individual i en segon terme, per haver apostat per la ciència i la raó com a ideari del progrés, eina indispensable per al desenvolupament d’aquest nou ordre mundial.

Així, el discurs lògic adquireix l’ideari social amb la finalitat d’obtenir el benestar de la societat. En aquest camí, la societat consumeix aquest progrés en benefici propi per tal de millorar la qualitat de vida, i el que és més important, l’esperança de vida. El problema rau doncs, en el que s’ha plantejat en aquest article: primerament, la conflictivitat que es genera de manera particular entre l’ètica i el progrés a l’hora de consumir la ciència i la tecnologia i segonament, en desenvolupar dins d’un pla més ampli i social, el conjunt del progrés.

Al capdavall, i des d’un punt de vista egocèntric, hom s’ha de plantejar una qüestió paradigmàtica: fins a on estaríem disposats a arribar per aconseguir la immortalitat, la joventut eterna, o si més no, en eliminar i superar les malalties, les limitacions físiques naturals per esdevenir un organisme superior al biològic o renovar les parts del cos biològic desaparegudes per accident?

Josep Sanabra

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s