Quan s’abusa del poder

Les actuals desavinences polítiques i socials entre Catalunya i Espanya relacionades amb l’estatus polític català, són conseqüència directa, per una part, de les decisions del Govern de la Generalitat de Catalunya, recolzades aquestes, per una àmplia i robusta majoria popular i política que cerca un futur polític referendat de Catalunya, i per l’altra, per les reaccions absolutistes del Govern espanyol pròpies d’antics règims dictatorials, imperialistes i feudals històrics, les quals, estan generant una sèrie de moviments i alteracions socials divergents i de confrontació en el si de la societat catalana.

Aquestes manifestacions mostren, de manera global, la fractura social entre les persones que són a favor de la independència de Catalunya i les que no. Una divisió ideològica històrica que fins ara es mantenia en un estat viu i majoritàriament respectuós en el conjunt de la societat catalana i espanyola, però què, com a conseqüència d’actuals desacords polítics greus, ha degenerat en la present confrontació a tots els nivells socials.

Aquesta disputa, és alhora, acompanyada d’un abús de poder per part del Govern espanyol, el qual, ha permès i ha influenciat a institucions públiques, perquè interpretin i adaptin a qualsevol preu, la voluntat del Govern espanyol. És doncs, l’actuació del Govern espanyol, com va comentar l’últim president espanyol censurat, una causa on s’ha fet tot el necessari, sense renunciar a res, per evitar la voluntat sobirana del poble de Catalunya i que és en definitiva, aquesta sobirania catalana, d’on emanen tots els poders públics del poble català.

Violència policial gratuita
Actuació de les institucions de l’estat espanyol durant la pacífica manifestació referendària de l’1 d’octubre de 2017.

Si bé en un principi tot indicava, segons els representants de les institucions europees, que aquesta conjuntura era un afer intern d’Espanya, la situació ha anat desenvolupant-se fins que s’ha estès per dins del vell continent, afectant finalment, les relacions institucionals entre diferents estats europeus i Espanya.

Amb l’objectiu de generar una opinió pràctica sobre l’abús de poder que s’ha dut a terme per part de les autoritats i administracions espanyoles, és convenient posar en relleu els processos psicològics observables arran de l’actuació institucional espanyola dels últims temps, principalment durant i després de l’1 d’octubre de 2017. Així, una bona manera de radiografiar aquesta confrontació, serà comparar aquesta idiosincràsia social amb l’empírica investigació de la Psicologia Social.

Però tampoc hem d’oblidar que la Història parla. La memòria històrica és una mostra del que ha succeït en el si d’una societat. Mentre bé sigui una crònica realista i no pas una historiografia nominalista dirigida a divagar-se cap a uns determinats interessos molt particulars, es poden extreure conclusions que, moltes vegades, ajuden a entendre el perquè d’uns fets concrets.

En particular, i dins de l’actual conjuntura política catalana, es pot exemplificar aquest concepte amb la comparació i estudi de la Declaració d’Independència dels Estats Units de 4 de juliol de 1776. Concretament, aquesta Declaració d’Independència dels Estats Units, fou l’assoliment de la voluntat ideològica, popular i sobirana de les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica, recolzades aquestes, per una àmplia majoria política i social com a conseqüència d’una turbulenta relació entre les tretze colònies i la Corona Anglesa.

És doncs, la Declaració d’Independència dels Estats Units, un reflex on l’actual situació politicosocial catalana, es pot emmirallar per extreure conclusions genèriques que poden ajudar a entendre l’actual relació entre Catalunya i Espanya.

Psicologia social: L’experiment de Philip Zimbardo de 1971


Stanford-Prison-Experiment
Imatge real de l’experiment de Zimbardo de 1971

Un dels processos psicològics que actua de manera decisiva sobre la societat és la influència. Estudis contemporanis, com l’obra de Miguel García SáizIntroducción a la Psicología de los Grupos (1999), ens permeten relacionar l’actual idiosincràsia politicosocial catalana amb l’experiment de Zimbardo de 1971 a la Universitat de Stanford, Califòrnia.

Convé ressaltar la introducció del capítol 8, Procesos de influencia social de l’obra de García i Gil on es defineix la influència social com un procés a través del qual, les persones influeixen directament o indirectament sobre els pensaments, sentiments i conductes dels altres.

Pel que fa al cas concret de l’experiment de Zimbardo, el psicòleg Ramon Alcoberro (2014), cita que, l’any 1971, el psicoanalista nord-americà Philip Zimbardo realitzà un experiment a la Universitat de Stanford, amb la finalitat d’estudiar la deshumanització que experimenta un subjecte normal quan se sent investit de poder.

D’una forma molt breu, l’experiment de Zimbardo va consistir a aplegar vuitanta voluntaris psicològicament equilibrats per tal de simular l’establiment d’una presó. Uns, adoptaren el rol de guardià i els altres de presoners. Aviat però, la gran majoria dels voluntaris, interioritzaren profundament el paper de guardians i mostraren un sadisme extrem, mentre que els presoners testimoniaven un autèntic comportament de prostració. L’experiment es va haver d’aturar al cap de sis dies dels quinze programats, com a conseqüència de l’espontaneïtat brutal dels participants. Els carcellers, sense una formació formal ni professional, adoptaren una actitud tendenciosa amb conductes vexatòries psíquiques i físiques cap als presoners; com si el poder fos un afrodisíac. Anys després, aquell experiment s’ha recollit en una posterior publicació del mateix Zimbardo titulada El efecto Lucifer: el porqué de la maldad (2012), on es detalla la dinàmica d’aquell experiment.

Dins d’aquest àmbit de deshumanització, cal fer una especial referència retrospectiva cap als estudis que el també psicòleg nord-americà Stanley Milgram (1933-1984) havia dut a terme a principis dels anys 1960. L’experiment més popular de Milgram fou el de 1963, conegut com ‘L’obediència a l’autoritat’.

Segons el periodista M. Ángel Criado del diari espanyol El País al seu article publicat l’any 2014 titulat Los voluntarios que torturaban en nombre de la ciencia, cita que: <<En realidad, lo que Milgram quería estudiar era porqué las personas obedecen órdenes destructivas cuando proceden de una autoridad. […] Su conclusión fue que los humanos somos capaces de lo peor cuando estamos cumpliendo órdenes de una autoridad >>.

Experiment de Milgram 1963
Experiment de Milgram de 1963. Descàrregues elèctriques.

En conclusió, els dos experiments exposats tenen en comú la desinhibició de la personalitat com a conseqüència d’una influència externa. En el primer cas de Zimbardo, segons Miguel García (1999), per considerar els fets com una situació de desindividuació, és a dir, en reduir tant la capacitat d’autoobservació com la d’avaluació social, conduint tot plegat, a realitzar accions impulsives, emocionals, irracionals, agressives i que ataquen formes i estructures culturals tradicionals. En el segon cas de Milgram, per obeir ordres d’una suposada autoritat legítima que justifica i habilita a les persones per infligir lesions a altres subjectes, Miguel García (1999).

Història: la Declaració d’Independència dels Estats Units, 4 de juliol de 1776


declaracioUsaEl 4 de juliol de 1776, les tretze colònies angleses de Nord-amèrica varen signar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, reflex i culminació d’un procés revolucionari dirigit per les elits polítiques i socials del Segon Congrés Colonial de Filadèlfia. En aquest document d’independència, es va forjar un ideari on s’estructurà el conjunt de sentiments de la societat colonial britànica objecte dels abusos i usurpacions perpetrats pel poder imperialista britànic. A més, s’expressà de manera explícita, la voluntat de restar exempts de tota lleialtat i subordinació a la Corona Britànica alhora que es trencava qualsevol nexe d’unió polític amb l’estat de la Gran Bretanya.

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS, 4 de juliol de 1776
PREÀMBUL

Acción del Segundo Congreso Continental, 4 de julio de 1776
La declaración unánime de los trece Estados Unidos de América

Cuando en el curso de los acontecimientos humanos se hace necesario que un pueblo disuelva los lazos políticos que lo han vinculado a otro y adopte entre los poderes de la tierra la posición igual y separada a la que las leyes de la naturaleza y de la naturaleza divina le dan derecho, un respeto apropiado por la opinión de la humanidad exige que dicho pueblo declare los motivos que lo impulsan a la  separación.
Sostenemos que estas verdades son evidentes en sí mismas: que todos los hombres son creados iguales, que su Creador los ha dotado de ciertos derechos inalienables, que entre ellos se encuentran la vida, la libertad y la búsqueda de la felicidad. Que para asegurar estos derechos se instituyen gobiernos entre los hombres, los cuales derivan sus poderes legítimos del consentimiento de los gobernados; que el pueblo tiene el derecho de cambiar o abolir cualquier otra forma de gobierno que tienda a destruir estos propósitos, y de instituir un nuevo gobierno, fundado en tales   principios, y de organizar sus poderes en tal forma que la realización de su seguridad y felicidad sean más viables. […]

Tanmateix, aquesta Declaració, fou també el símbol del triomf de la revolució liberal que es va anar gestant al llarg del segle XVIII enfront del despotisme, reflex de l’evolució d’una nova filosofia politicosocial inspirada en les idees il·lustrades, liberals i maçòniques assentades a les tretze colònies americanes.

Concretament, aquesta revolució independentista nord-americana, es va estimular a partir d’un moviment anticolonial com a conseqüència d’una situació de descontentament social. Així, les estructures del poder imperial britànic, després d’una greu situació econòmica, un cop acabada la funesta Guerra dels Set Anys (1756-63), volgueren treure més rendiment econòmic de les seves colònies.

En concret, a les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica, es va exercir un abús de poder per part de l’agressiva i petulant Corona Britànica, convé destacar els fets de Boston Tea Party de 1773, la qual, va voler rendibilitzar, ultrapassant els límits de la  deshumanització, la producció colonial aprofitant la conjuntura de poder i privilegis que els legitimava de manera psicològica, per actuar de manera violenta i arbitrària.

Justificació de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica

[…] Pero cuando una larga sucesión de abusos y usurpaciones, todos ellos encaminados de manera invariable hacia el mismo objetivo, revelan la intención de someter a dicho pueblo al absoluto despotismo, es su derecho, es su deber, derrocar a tal gobierno y nombrar nuevos guardianes de su futura seguridad. Tal ha sido el paciente sufrimiento de estas colonias; y tal es hoy la necesidad que las obliga a modificar sus anteriores sistemas de gobierno. La crónica del actual rey de Gran Bretaña es una crónica de repetidas injurias y usurpaciones, todas ellas dirigidas al establecimiento de una tiranía absoluta sobre estos estados. Para probar esto, expongamos los hechos a un mundo sincero […].

Declaration of Independence 1818 by John Trumbull
Trumbull, John, 1818. Declaration of Independence. Washington, D.C.
La Guerra dels Set Anys (1756-63): la bancarrota del vell continent

considerada també, com la veritable Primera Guerra Mundial, va ser un conflicte armat que es va desenvolupar a Europa en el marc de dues coalicions d’estats: d’una part, França, Àustria, Rússia, Suècia i Sajonia, a la que Espanya es va incorporar en 1762, i de l’altra part, Prússia, Anglaterra i Portugal.

Les veritables causes d’aquesta disputa foren la preponderància marítima, el control del comerç de les Antilles i el monopoli del tràfic d’esclaus que radicava en mans britàniques.

Història: consideracions de la Guerra de Successió (1700-1714)


conflicte europeu Guerra de Successió 1700-1713

Des d’un vessant històric, es pot constatar, empíricament, que moltes parts del text de la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776 presenten analogies generals amb les reivindicacions de la majoria política i social del poble de Catalunya. Si bé, les causes i origen de la Independència dels Estats Units d’Amèrica són objecte d’un llarg desenvolupament dins dels àmbits social, econòmic, polític i filosòfic, com és la divisió de poders, el punt més destacable i afí amb l’actual idiosincràsia del poble català, és, també, els abusos de poder cap a la població amb motiu d’una suposada supremacia social, cultural i militar. En el cas concret de Catalunya, ocorregué uns anys abans i després de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica.

A la ciutat d’Utrecht, l’any 1713, per tal de posar fi a la Guerra de Successió (1702-1715), les elits monàrquiques europees es reuniren per acordar l’equilibri de l’ordre i poder imperial mundial amb l’intercanvi de territoris sense tenir en consideració la voluntat social ni la cultura popular dels regnes a debat. És important recordar que, a finals del segle XVII, les monarquies europees gaudien d’una àmplia influència i poder sobre qualsevol territori, fet, que es podria considerar en línies generals, com un règim pròxim al feudalisme i a l’absolutisme.

Altrament, aquestes monarquies, foren abonades per una burgesia creixent que es caracteritzava per una desmesurada fam d’acabalar fortunes i propietats a qualsevol preu. Un cas pràctic en aquest sentit, és la inèrcia burgesa dels segles anteriors, batejat per l’historiador Ferran Braudel, com la <<Traïció de la Burgesia del segle XV >>.

La traïció de la Burgesia

Dins del context històric de l’època moderna (XVI-XVIII), es va produir una transició cultural, econòmica, política i social que va afectar el total de l’àmbit territorial europeu i induïda pel procés d’urbanització i de creixement demogràfic de les ciutats.

El principal motiu de la urbanització es troba en el pla econòmic, ja que, a les ciutats, es donà una concentració de poder polític, econòmic i administratiu que oferiren un atractiu difícil de refusar. En aquest sentit, les classes socials definides en època medieval, camperols, burgesos, religiosos i nobles, es traslladaren a la ciutat a la recerca de més fortuna i distinció individual.

D’una banda, els nobles abandonen la vida feudal en castells i es traslladen a la ciutat per exhibir la seva fortuna i participar de la nova societat pomposa i teatral que esdevingué el principal llenguatge del poder, en concret, cal recordar l’art del Renaixement i del Barroc. Per l’altra banda, la classe burgesa, sorgida en el si de les ciutats medievals, abandona el tradicionalisme comercial i social en benefici d’un rendisme feudalitzant.

D’aquesta manera, els burgesos, induïts per l’afany d’enriquiment econòmic, d’ennobliment i de pomposa teatralitat, però també per la ingerència otomana en la geografia occidental i en l’obstaculització comercial a la mediterrània,  a més de la pressió de la pirateria, s’endinsen en una reconversió econòmica més segura com fou la propietat agrària, assegurant-se una renda profitosa i prestigiosa a raó d’un assetjament al camperolat que participava de contractes emfitèutics, d’arrendament, de parceria i de segona servitud, agreujada aquesta, pel delme eclesiàstic.

 D’una forma breu, la burgesia buscava ennoblir-se mitjançant matrimonis estratègics i el comentat rendisme feudalitzant. Així, els burgesos, varen saber mantenir una bona relació amb l’aristocràcia mitjançant pactes de poders amb les corts de les ciutats on residia la noblesa i la burgesia. D’aquesta manera, se sustentava el control de la riquesa i el poder polític amb caràcter centralista i absolutista.

Pel que fa a l’evolució del feudalisme, adoptà una nova forma de sotmetiment a la classe social no privilegiada, passant a ser, l’antic senyor feudal, el burgès enriquit que mitjançant els contractes i acords específics, els sotmetia.

En resum, es passà d’un feudalisme opressor monàrquic, a una societat de consum capitalitzada i dirigida per una burgesia enriquida i ennoblida amb permís de les corones, la qual, explotava i sotmetia econòmicament les classes socials no privilegiades.

De manera paral·lela, al segle XVIII, el conjunt dels territoris europeus i d’ultramar, esdevenen en primer terme, places d’explotació econòmica, i en segon terme, moneda de canvi a l’hora d’equilibrar els poders imperialistes monàrquics del vell continent, el sempre prestigiat i perseguit imperi total o translatio imperii. Altrament, però, no totes les monarquies europees adoptaren un criteri estrictament feudalista i pròxim a l’Antic Règim.

Translatio imperii i translatio studii

 Als segles XII i XIII, es va crear una teoria on es creia que la font de poder i saber es va anar traslladant, dins del món occidental conegut en aquells moments, d’est cap a oest i de manera cronològica. És el que s’anomena el translatio imperii i translatio studii.

Pel que fa al translatio imperii segueix així: imperi assiriobabilònic, persa, grecomacedoni i romà. Després, aquest poder va passar de Roma als grecs (bizantins), dels grecs als francs, dels francs als llombards i, finalment, dels llombards als germànics. En canvi, el translatio studii passà d’Atenes a Roma i de Roma a París, Jordi Cerdà (2014). Un bon exemple d’aquesta concepció imperial, és la baralla de cartes franceses on David és el Rei de Piques, Alexandre és el Rei de Trèvols, Cèsar és el Rei de Diamants i Carlemany és el Rei de Cors.

Pel que interessa dins de la història més contemporània, hi ha certs personatges històrics que s’han pres la llibertat d’assumir i creure’s dignes successors de tan apreciat llegat, com és el cas de Napoleó o dels Reis, segons ells, per la gràcia de Déu, del Primer Reicht, Segon Reicht i Tercer Reicht.

El més important, és doncs, tenir en consideració aquesta història, que bàsicament, reflecteix l’evolució de les elits mundials amb la voluntat d’aclaparar el poder global des d’un imperialisme brutal i a qualsevol preu.

Una bona mostra d’aquest ideari imperialista i absolutista fou la protagonitzada pel monarca espanyol Felip IV (1621-1665) <<Rei Planeta>>. Obstinat amb el manteniment del bast imperi espanyol a qualsevol preu, inicià una multitud de guerres internacionals destinades a tal efecte. En conseqüència, aquests conflictes, feren augmentar la pressió fiscal a tots els territoris súbdits de la corona espanyola, atès que s’havia de resoldre la despesa militar.

Felip IV, mitjançant el seu ministre Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte d’Olivares (1587-1645), veritable artífex burgès del guió absolutista espanyol, obrí el camí del despropòsit unificador dels regnes de la corona espanyola mitjançant els abusos, usurpacions i eliminació dels models idiosincràtics i culturals dels regnes que componien la monarquia espanyola. Per il·lustrar aquests fets, cal recordar el seguit d’excessos, amenaces, robatoris i violacions que varen cometre els quaranta mil efectius militars de la Corona Castellana, que mal pagats i encara més mal equipats, va fer acampar el Comte d’Olivares en territori català. Per aquest fet, el poble de Catalunya, es revoltà el dia 7 de juny de 1640, dia de Corpus, passant a la història com el dia de Corpus de Sang, inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652).

En un sentit més ampli, l’absolutisme d’Olivares assegurava una grassa contribució a les arques castellanes i d’aquesta manera poder fer front a les despeses militars. En contra, es va eliminar la concepció de la Corona Espanyola que fins aleshores, era confederal. El més important d’aquest afer centralista de Felip IV i Olivares, fou que el regne de Catalunya i Portugal, que també va rebre un tracte similar al de Catalunya, es varen revoltar en contra dels excessos de Castella. Amb tot plegat, Portugal obtingué el reconeixement d’independència internacional al Tractat de Westfàlia l’any 1648, mentre que Catalunya fou disseccionada al tractat dels Pirineus de 1659 entre francesos i espanyols, esdevenint i exemplificant d’aquesta manera, el preu del valor territorial a l’hora d’equilibrar l’ordre mundial imperial, els quals, no varen tenir en consideració la idiosincràsia i els abusos de Castella a la demarcació catalana.

Deixant enrere la Guerra dels Segadors i la independència de Portugal, l’any 1665, pujà al tron de la monarquia espanyola Carles II <<el Echizado>> (1661-1700) de la casa dels Habsurg d’Àustria. Descendent directe dels Reis CatòlicsIsabel I de Castella i Ferran II d’Aragó (1380-1416), alhora, descendent directe del llinatge de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), heretà el tron de Felip IV. Arran de les alterades capacitats cognitives i fisiològiques del rei Carles II, sagaces insídies palatines feren signar a Carles II, uns dies abans de la seva mort, un testament a favor de Felip VFelip d’Anjou de la casa dels Borbons, en contra del natural llegat austriacista.

Cal recordar però, que l’any 1696, encara viu el monarca Carles II, sí que es va escriure un primer testament a favor de la casa dels Habsburg, però la prematura mort l’any 1699 del legítim successor, Josep Ferran de Baviera (1692-1699), va promoure els moviments d’escacs de la casa reial espanyola.

Doncs, a la mort sense descendència de Carles II <<el Echizado>> en 1700, s’obrí un nou conflicte internacional pel control de la corona espanyola, la qual, dominava el més gran dels imperis mundials, tot i la greu crisi econòmica que arrossegava. En aquest sentit, els Borbons de França, Lluís XIV <<El Rei Sol>> pel seu arquetip absolutista, i Leopold I de la casa dels Habsburg d’Àustria, emperador del Sacre imperi Romanogermànic, es disputarien la successió i el control de la Corona espanyola.

Inicialment, la Corona d’Aragó, València, Aragó, les Illes Balears i Catalunya, des de 1700 i fins a 1704, varen donar suport a Felip V per haver restaurat, prèviament, les institucions polítiques catalanes i el dret a negociar amb les colònies americanes, però el virrei en qui el rei Felip V va delegar la corona aragonesa, Francisco Fernández de Velasco y Tovar (†1716), va fer canviar, en poc temps, el suport de la Corona d’Aragó a favor dels austriacistes, atesa l’actitud despòtica, hostil i absolutista del virrei Borbó de Velasco, sobre la idiosincràsia de la Corona d’Aragó; un símil del Comte d’Olivares.

Convé subratllar, que les opcions inicials borbòniques de 1700 tampoc eren de bon grat dels catalans, ja que, el tarannà absolutista i violent del rei Borbó Lluís XIV vers els territoris aragonesos i catalans, no convenien en absolut a les aspiracions polítiques catalanes, molt més democràtiques i liberals aquestes, que les despòtiques del rei Borbó. Tampoc es va oblidar el Tractat dels Pirineus de 1659. En particular, el monarca francès Rei Sol, va intentar la francesització dels territoris del Rosselló i la Cerdanya, així com les violentes ràtzies al nord del territori català on cal destacar, l’ocupació francoborbònica de Barcelona l’any 1697 després d’un cruent setge. En definitiva, els Borbons no gaudien de la confiança en el si de les institucions i societat catalana a l’inici de la Guerra de Successió.

Cal fer una especial referència a uns fets que succeirien durant la confrontació internacional entre Borbons i Austriacistes, l’anomenada Guerra de Successió. L’any 1705, el virrei català Francisco Fernández de Velasco y Tovar, anomenat pel rei Borbó Felip V, va signar la capitulació de Barcelona a favor de les tropes austriacistes de Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic o Carles III d’Aragó (1685-1740) amb el suport dels regnes d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols. Doncs, és evident que Catalunya va obtenir la independència de la corona espanyola en un punt determinat de la història.

És important recordar però, que la monarquia espanyola no estava disposada a perdre Catalunya. Així, a partir de 1707, Aragó i València sense l’exèrcit dels Àustries i sota una continuada propaganda escrita a favor del rei Felip V, es varen veure influenciades i ocupades, novament, per les tropes borbòniques. Aquell mateix any, els Furs d’Aragó i València, exceptuant Catalunya que resistí a l’ocupació borbònica, van ser eliminats i substitut pel tarannà absolutista i violent de Felip V.

Retrat del rei Felip V al museu de l'Almodí de Xàtiva
El 6 de juny de 1707 el rei Borbó Felip V, ordenà l’incendi de la ciutat de Xàtiva.

Finalment, és a partir de 1713, que el Principat de Catalunya, desemparat dels aliats del Sacre Imperi Romanogermànic després del Tractat d’Utrecht de 1713 i regit pel Consell de Cent de Rafael de Casanova (1660-1743) més que per la Generalitat de Catalunya, va ser assetjat militarment per les tropes borbòniques de Felip V. L’onze de setembre de 1714, Barcelona fou presa militarment per les tropes borbòniques després d’un cruent assalt. Mallorca resistí fins a l’onze de juliol de 1715, i Menorca restà ocupada pels anglesos des de 1708 fins al 1802.

El Tractat d’Utrecht de 1713

El 13 de juliol de 1713, es va signar l’últim tractat dels d’Utrecht que posava fi a la Guerra de Successió europea. En aquests acords, es va reflectir el que els anglesos per sota el nas murmuraven. Si bé no estaven a favor d’un imperi borbònic compost per les monarquies espanyola i francesa, tampoc ho estaven a favor d’un imperi Romanogermànic i espanyol. Així que, tot i entrar en la Guerra de Successió en el bàndol austriacista, la guerra es va aturar quan els anglesos varen passar dels camps de batalla als despatxos.

Satisfets, els anglesos, dels nous territoris usurpats a la monarquia espanyola i francesa, l’any 1713 decidiren formalitzar la pau amb els Borbons. Així, els territoris ocupats o sota tutela britànica, passaren a ser peons del joc d’escacs per tal d’equilibrar el poder imperial a escala mundial.

A Utrecht, els anglesos, varen reconèixer la monarquia borbònica espanyola de Felip V a canvi d’eliminar el suport i els acords que mantenien anglesos i catalans des de 1705; aquell any, els anglesos havien acordat amb les Corts Catalanes respectar els furs i la idiosincràsia de Catalunya. Vet aquí, la traïció anglesa.

En síntesi i dins dels acords generals d’Utrecht, per una banda, els anglesos es varen retirar de Dunkerque al canal de la Mànega a canvi d’evitar la unió de les corones francesa i espanyola. De l’altra banda, els Borbons varen acordar el reconeixement dels territoris anglesos de Gibraltar, Menorca, algunes illes de les Antilles, Terranova, Nova Escòcia, la badia de Hudson, l’illa de Saint Kitts al Carib, el monopoli del comerç d’esclaus africans, que restava fins aleshores en mans espanyoles, i la fi del monopoli comercial espanyol a les colònies d’Amèrica amb la incorporació mercantil anglesa amb base a Jamaica, un torpede a la línia de flotació de l’economia de la Corona Espanyola. A més, Felip V també va perdre l’illa de Sicília a favor dels Savoia.

El més desastrós per Catalunya, a part que no van deixar participar en els acords d’Utrecht a cap representant ni de la Corona d’Aragó ni del Principat de Catalunya per pressions borbòniques, va ser el compliment íntegre de les demandes del rei Felip V, on exigí l’abolició dels furs catalans i el reconeixement d’aquest territori com a part de la Corona Espanyola.

Els representants que varen comparèixer a Utrecht foren: Anglaterra, França, Prússia, les Províncies Unides (Holanda), Àustria, Espanya, Savoia i Portugal.

El dia 25 de juliol de 1713, Felip V inicià les hostilitats militars en territori català, el 27 de setembre de 1713, l’arxiduc Carles de la casa dels Àustries abandonà Barcelona per ser coronat rei a Viena com a Carles VI, i en 1716, les exigències de Felip V a Utrecht de l’any 1713, es plasmaren al Principat de Catalunya en la forma del decret de Nova Planta.

De manera global, es pot concloure que la signatura dels tractats d’Utrecht, va significar l’inici del final de l’imperi espanyol. L’economia i les places geoestratègiques de la Corona Espanyola foren manllevades d’una manera elegant per part de la corona britànica, la qual, va passar a ser la nova monarquia dirigent de l’ordre mundial assumint el mandat del translatio Imperii. La Corona d’Aragó i el Principat de Catalunya, varen ser les dues úniques places que els espanyols varen poder conservar a Utrecht.

Encara i així, totes les monarquies signants varen reconèixer els furs catalans i el seu dret a l’autogovern, inclosa la monarquia francesa, punt que el rei Felip V no va respectar i va fer desaparèixer amb brutalitat l’onze de setembre de 1714, mostra del tarannà de la casa dels Borbons, convertint aquesta data, en el símbol per excel·lència de la voluntat del poble de Catalunya.

Un segle més tard, Espanya, tot i conservar molts territoris d’ultramar, continuà amb el seu declivi imperial arran de l’influx d’independència dels Estats Units (1776) i de la Revolució Francesa (1789-1799) que es difongueren per les colònies americanes. Mostra d’aquesta pèrdua de pes específic internacional és l’escassa ingerència espanyola tant al Congrés de Viena de 1814, com al Congrés de Berlín de 1884-1885 on es posà ordre en el repartiment colonial i imperial d’Àfrica.

Altrament, continues i graduals revoltes bolivarianes a Sud-amèrica (1810-1830), propiciaren la independència efectiva de les colònies espanyoles, fins que, a finals de segle XIX, els Estats Units, convertits aleshores en potència militar i econòmica mundial, varen declarar la guerra a Espanya l’any 1898 amb el pretext de la llibertat i dels Drets Humans de Cuba. Aquesta maniobra, justifica el nacionalisme dels Estats Units, on volia obtenir àrees d’influència i enclavaments militars a escala planetària per tal de prendre als anglesos la preponderància en l’ordre mundial. Guantánamo a Cuba, és la reminiscència d’aquest afer.

D’aquesta manera, s’explica el sorgiment del qui serà el nou dirigent de l’ordre mundial, els Estats Units d’Amèrica, adjudicant-se mitjançant una tecnologia i economia superior, les poques possessions d’ultramar que conservava la Monarquia Espanyola: Filipines, l’illa de Guam, Puerto Rico i Cuba al Tractat de París de 1898, i el Sàhara espanyol, l’any 1975, obtingueren la independència.

Opinió personal


El comportament humà es balanceja entre una actitud plenament sotmesa a la culturització que ens envolta i les pulsions provinents dels pensaments, a vegades obscurs i perversos, més biològics. Trobar aquest punt de cohabitació entre el Jo i el Superjò des d’un punt de vista psicoanalític, és la transcendència que separa i conjunta, al mateix temps, els grups socials.

En el cas concret del conflicte entre Espanya i Catalunya, es posen en relleu dos grups socials ideològicament oposats. És a partir d’aquesta disputa, que es genera un abús del poder per part del que el sosté per treure un rendiment totalment partidista i d’aquesta manera, tombar a l’adversari. Al capdavall, el problema rau doncs, en el procés que es produeix entre el coneixement intersubjectiu que pot tenir qualsevol Estat i les accions impròpies que es duen a terme per tal de fer efectiu aquesta voluntat política.

Això es produeix, quan la sèrie de factors psicològics que s’han comentat en aquest article, es conjecturen per exercir una influència social prou robusta per a poder induir la voluntat d’un Govern als seus òrgans de control. Així, aquesta influència institucional es fa extensiva en la societat i s’immisceix de manera exponencial en els pensaments, sentiments i conductes de les persones de manera inherent a la desindividuació, una perillosa conducta que pot portar, com es va observar en els experiments de MilgramZimbardo, a un extraordinari abús de poder, on el sadisme i la brutalitat extrema es varen voler justificar mitjançant una obediència a l’autoritat. Una obediència en definitiva, procedent d’una influència institucional i pressió social capaç de provocar els actes més deshumanitzats possibles.

En aquest sentit, traslladant aquest mateix raonament a l’actual situació entre Catalunya i Espanya, hom pot observar com les contínues actuacions del Govern espanyol, estan encaminades a l’obtenció de resultats amb un interès intersubjectiu, és a dir, aconseguir la voluntat política del Govern espanyol a qualsevol preu, sense tenir en consideració l’opinió i la voluntat de la majoria del poble de Catalunya. Com a exemple, cau a la memòria històrica, els fets de l’1 d’octubre de 2017 i les actuacions judicials contra els membres del legítim Govern català de 10 de gener de 2016.

En aquesta línia d’actuació del Govern espanyol, tot i que pot semblar que utilitzen un llenguatge socialitzat per la seva àmplia difusió i afectació, és un llenguatge balancejat cap a l’egocèntric, ja que el seu missatge, no té la funció primordial comunicativa literal, que sí que la té en part, sinó que la seva primera funció és reafirmar el seu particular pensament interior en l’ús ambigu d’un lèxic i una gramàtica que permeten una multiplicitat d’interpretacions i amb l’objectiu d’ensutjar el missatge principal que és la intimidació però sense una referència clara, tot, amb la finalitat de fer prevaldre el seu pensament partidista en desconsideració a l’heterogeneïtat d’Espanya.

Un exemple clar en aquest sentit, són les paraules de l’expresident del Govern espanyol, el qual, seguint la doctrina de la intimidació va dir: <<Haré todo lo necesario, sin renunciar a nada, para evitarlo.>>. En aquest sentit, es reafirmen els condicionants favorables a una obediència cega a l’autoritat percebuda com a legítima per tots els òrgans del Govern i alguns sectors de la societat espanyola. En particular, el que es posa en relleu, és l’abús de poder que es fa sobre les estructures de control del Govern per afavorir la intersubjectivitat del Govern Central. Una bona mostra d’això, és la censura que s’ha dut a terme als informatius de TVE.

Pel que fa a les declaracions dels màxims representants europeus en referència al conflicte català, és del tot incert que l’actual situació que s’està vivint a Catalunya sigui un afer domèstic o <<una qüestió interna espanyola>>. Com s’ha vist al llarg d’aquest article, en el pla històric, ni de bon tros és i ha estat Catalunya i la Corona d’Aragó, una qüestió interna espanyola.

Al tractat d’Utrecht de 1713, les mateixes paraules que ara vénen d’Europa, varen servir com a moneda de canvi per les apropiacions i reparticions del modern ordre imperial, i Catalunya, com qualsevol altre poble del món, es mereix el respecte i el reconeixement internacional com a societat i cultura particular, sigui en les formes polítiques que s’esdevinguin de la voluntat pròpia del poble català, perquè el veritable poder d’un país, resideix en la voluntat popular que el conformen, no en la d’una dotzena d’alts càrrecs administratius influenciats per la intersubjectivitat d’un Govern.

En definitiva, hi ha territoris, com va ser el cas dels Estats Units d’Amèrica, que tals ofenses i en menor grau com les que ha sofert el poble català al llarg de la història, es varen decidir a declarar la Independència, reflectint aquesta voluntat d’una manera molt explícita i clara en el document de la Declaració d’Independència:

Pero cuando una larga sucesión de abusos y usurpaciones, todos ellos encaminados de manera invariable hacia el mismo objetivo, revelan la intención de someter a dicho pueblo al absoluto despotismo, es su derecho, es su deber, derrocar a tal gobierno y nombrar nuevos guardianes de su futura seguridad. Tal ha sido el paciente sufrimiento de estas colonias; y tal es hoy la necesidad que las obliga a modificar sus anteriores sistemas de gobierno. La crónica del actual rey de Gran Bretaña es una crónica de repetidas injurias y usurpaciones, todas ellas dirigidas al establecimiento de una tiranía absoluta sobre estos estados.

El poble de Catalunya ha sofert el despotisme històric dels governs espanyols i ha sabut aguantar pacientment tals usurpacions de furs, governs, polítics i llibertats que corresponen de manera indubtable a la voluntat del poble de Catalunya.

Per consegüent, és inevitable que en llegir la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1766, es faci aquest exercici de reflexió històric per veure els analogismes amb el poble de Catalunya. Unes reivindicacions que són del tot legítimes, demostrables i suficients per fer complir la voluntat del poble de Catalunya de la mateixa manera que ho feu el poble de Nord-amèrica.

Josep Sanabra, agost de 2018.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s