El David de Michelangelo: comparativa amb Donatello, Verrochio i Bernini

La formació artística de Michelangelo (1475-1564)


Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni va nàixer el 6 de març de 1475 a Caprese, a la República de Florència, actual Itàlia. Allí, el seu pare, Lodovico Buonarroti Simoni (1455-1531), exercia el càrrec de podestat. La seva mare, Francesca di Neri (1455-1481), era florentina.

En 1488, gràcies al pintor florentí Francesco Granacci (1469-1543), amic de la família Buonarroti, el jove Miquel Àngel va ser admès com a aprenent artístic al taller de Domenico Ghirlandaio (1449-1494) amb un contracte de tres anys. En aquesta primera etapa de formació, Michelangelo realitzà còpies dels frescos de Giotto di Bondone (1267-1337) i de Masaccio (1401-1428). Alguns dibuixos d’aquesta època es conserven als museus del Louvre de París, al Taatliche Graphische Sammlung de Munic i a l’Albertina de Viena.

Llenços de retrats de Michelangelo

Posteriorment, en 1489, abans de finalitzar el contracte d’aprenent amb Ghirlandaio, Michelangelo va abandonar el taller i es va traslladar al Jardí Mèdici del Convent de Sant Marc de Florència, on l’escultor Bertoldo di Giovanni (1440-1491) dirigia una escola protegida per Llorenç de Mèdici <<El Magnífic>> (1444-1492) on els joves artistes s’exercitaven en l’art del classicisme.

En aquesta nova etapa de formació, Michelangelo va ser invitat a allotjar-se al mateix palau dels Mèdici on va poder relacionar-se amb els màxims exponents de l’humanisme florentí, entre ells, Marsilio Ficino (1433-1499), l’intèrpret més gran de la filosofia clàssica, especialment la platònica, la qual, Michelangleo va ser un ferm defensor durant tota la seva vida. A més, es va relacionar amb Cristoforo Landino (1424-1498), comentarista del florentí Durante di Alighiero degli Alighieri <<Dante>> (1265-1355), poesia que també l’apassionava.

La Metamorfosi d’Ovidi

Michelangelo, com la gran majoria d’artistes renaixentistes a l’hora de realitzar el seus treballs, es van inspirar seguint el corrent del discurs mític de les obres clàssiques, principalment amb l’obra de Publius Ovidius Naso <<Ovidi>> (43aC-18?): La Metamorfosi.

És un llibre èpic on es narren diversos capítols de la gènesi del món i de l’home d’acord amb la mitologia clàssica grega i romana, molt centrats en els sentiments de l’amor, la gelosia, l’incest i el crim i que conclouen en finals tràgics com a conseqüència de raptes, transfiguracions sobrenaturals i pactes entre deus i mortals.

Metamorfosi d'Ovidi

Les primeres obres de Michelangelo


En el camp de l’escultura, les primeres obres de Michelangelo es donen entre 1490 i 1495, destacant Centauromchia (c. 1490-1492) i la Mare de Déu de l’escala (c. 1492), on l’artista va introduir la novetat del moviment en l’escultura. En aquesta època, en l’octubre de 1494, va fugir precipitadament de Florència com a conseqüència de la presència de les tropes franceses de Carles III, refugiant-se, primer a Bolonya i després a Venècia. Allí, va realitzar tres escultures més per a l’església de Santo Domingo de Bolonya.

Michelangelo,_battaglia_dei_centauri,_casa_buonarroti
Michelangelo. La batagllia dei centauri o centauromachia. (c. 1492). Mitologia grega de l’obra La Metamorfosi d’Ovidi.

Poc després, durant la seva primera estada a Roma (1496-1501), va esculpir la monumental obra de La Pietat (c. 1498-1499); escultura amb influències del formalisme clàssic i tècnica renaixentista pel grau de bellesa i detallisme extenuant que reflecteix l’estudi del cos; un altre dels idearis de l’humanisme renaixentista. Actualment, aquesta magnífica obra és ubicada a la basílica de Sant Pere del Vaticà.

Michelangelo's_Pieta_5450_cropncleaned
Michelangelo. La Pietat, c. (1498-1499) Basílica de Sant Pere del Vaticà.

En la seva segona estada a Florència (1501-1505), va esculpir el David c. (1501-1504), mostra d’una versió tècnica cap al classicisme pur i temàtica religiosa cristiana; talment, és la bellesa clàssica del cos humà entrelligada amb la interpretació espiritual que en feu Michelangelo de la victòria de David en la seva lluita contra Goliat.

Amb caràcter general, l’escultura del David, fent un paral·lelisme amb el significat  que es pot extreure de les Sagrades Escriptures, és una metàfora política del poder de les famílies influents florentines i de la República de Florència; avís als poderosos enemics, com el regne de Nàpols.

En el marc estrictament visible, és una obra excel·lent pel treball que mostra en l’evolució de l’estudi de l’anatomia humana, trets inequívocs de la transició, evolució i adaptació entre les tècniques escultòriques del Classicisme, el Renaixement i la ciència de l’Humanisme. El coetani Leonardo da Vinci (1452-1519), també sublimà en aquesta convergència.

El David de Michelangelo

Text bíblic, 1 Sa 17, 38-51

David_von_Michelangelo
David de Michelangelo c. (1501-1504)

Michelangelo,  amb un estil que evoca al Manierisme per la desproporcionalitat dels braços i mans del David, ens mostra l’instant abans del combat dins del relat bíblic, 1 Sa 17, 38-51 -transcrit al final d’aquest article. Així, a través de la postura i mirada segura del David, l’observador es plau amb la tensió pausada i seria del rostre i cos remolinada amb la concentració, determinació i seguretat que desprèn el conjunt físic de l’obra. D’aquesta manera, Michelangelo indueix al públic a imaginar una victòria futura imminent a través de l’intel·lecte i no pas per la intervenció de la força física, com ho fou anys després el David barroc de Bernini, c. (1623-4).

Particularment, l’obra de Michelangelo es tradueix com un enaltiment del pensament i la intel·ligència per damunt del significat físic que es pot interpretar amb una simple observació superficial de l’escultura. És la puresa de l’home renaixentista, de l’humanisme, de l’home de la filologia i de la filosofia clàssica, de la interpretació del pensament i de la transcendència del text sagrat on s’exalta la victòria a través de la ment i l’intel·lecte en renunciar a l’expressivitat física de la força i la violència.

Altrament, l’obra és esculpida dins dels paràmetres de l’estil clàssic però amb una anatomia molt més realista i detallista que li confereix una fisonomia bella, jove i musculada, tècnica que ens mostra el desenvolupament i perfeccionament del procediment clàssic, exhalant tot plegat, l’essència renaixentista i la genialitat de l’autor.

Comparativa del David de Michelangelo amb els David de Donatello, Verrochio i Bernini


En aquests quatre casos proposats, el David és exempt i sense vestir la cuirassa de Saül, significant però, què l’armadura és present en l’obra de Bernini en aparèixer recolzada als peus del David, escenificant d’aquesta forma, els versicles de La Bíblia 1 Sa 17, 38-39. Convé destacar però, que el David de Donatello i Michelangelo són nuus, mentre que el de Verrochio llueix una vestimenta lleugera, just per tapar l’anatomia del pit i l’engonal, formalisme que Bernini ho resol parcialment amb un mantell que creix des del terra fins al maluc i amb el cinyell del sarró que circumcida el bust.

Pel que fa als detalls tècnics, el material emprat al David de Donatello d’1,58 metres i al de Verrochio d’1,25 metres és el bronze, mentre que el majestuós David de Michelangelo de 4,10 metres (5, 17 metres amb la base) i el David d’1,70 metres de Bernini són esculpits al marbre blanc de Carrara.

Respecte al mecenatge de les obres, el David de Donatello va ser un encàrrec de Cosme de Mèdici (1389-1464), el de Verrochio ho fou de Llorenç de Mèdici (1449-1492), el de Michelangelo del govern de la República de Florència en 1501 i el de Bernini del cardenal Scipione Borghese en 1623.

La ubicació actual del David de Donatello i Verrochio és al Museu Nacional el Bargello de Florència, mentre que el de Michelangelo també és a Florència però a la Galeria de l’Acadèmia. El de Bernini es troba a la Galeria Borghese de Roma.

En l’àmbit teològic, la proposta de l’obra de Donatello i d’Andrea Verrochio se situa en el primer llibre de Samuel de la Bíblia: 1 Sa 17, 50-51, tot just quan David ha tallat el cap a Goliat. En ambdós casos, el cap als peus del David i l’espasa del filisteu a la mà dreta de l’israelita assenyala aquest versicle, amb la diferència que el David de Donatello té a la mà esquerra la pedra amb què va encertar el mig del front del filisteu. Altrament, a l’obra de Michelangelo es va esculpir el moment del diàleg entre de David i Goliat previ al combat, just al versicle 1 Sa 17, 45-47, mostrant la força, la pau interior i la seguretat de la victòria que li concedirà el Senyor de l’univers.

Igual que Michelangelo, Bernini també situa el seu David en el moment abans de la batalla amb Goliat, però mentre que en l’obra de Michelangelo la tensió que mostra el seu David és més relaxada visualment i més intensa per la seva transcendència espiritual i de pensament, amb Bernini, el seu David és més dinàmic, físic, visual i visceral. Així, el rostre del David de Bernini, amb els llavis dins de la boca i el moviment que desprèn el conjunt de l’obra amb una postura caragolada en espiral, mostra la màxima tensió del cos del David per situar a l’espectador davant d’una obra opulenta en dinamisme, just en l’instant de l’acció en què David llença la pedra amb tota la seva força i violència. Fent un paral·lelisme amb la tècnica contemporània, és com una fotografia que ha congelat l’escena més transcendental de la batalla entre israelites i filisteus.

Detall del rostre del David de Bernini

Quant a la posició tècnica dels David, aquesta és coincident en l’obra de Michelangelo, Donatello i Verrochio amb la tècnica del contrapposto, és a dir, cama esquerra semiflexionada i cama dreta que suporta el pes del cos, en canvi, l’obra barroca de Bernini, més contemporani que la resta, trenca amb el Classicisme i el Renaixement. Primer, perquè la seva escultura és per ser observada en volta completa, i segon, perquè és l’estil Barroc que mostra l’instant de l’acció: quan David llença la pedra amb la fona.

Certament, el contrapposto del David de Bernini és més accentuat, portant la màxima tensió a la cama dreta i enlairant la cama esquerra quasi per complet. El joc de llum del clarobscur, és palpable en tota la composició de Bernini, essent en el rostre i als ulls on s’observa amb més incidència, precisament, per il·lustrar a l’observador la mirada segura i plena de força del David.

Així, l’obra de Bernini és, més aviat, una representació escultòrica teatral, ampul·losa i opulenta en poder físic i força, destinats aquests valors, a exaltar de forma ostentosa l’essència de la Contrareforma teològica en la lluita contra la incipient Reforma de Martí Luter (1483-1546). En contraposició, el David de Michelangelo és més humanista i renaixentista, el qual s’inspira en el desenvolupament espiritual del pensament i l’intel·lecte, trets característics inequívocs del Renaixement.

Per concloure i fent un abstracte de l’obra de Bernini, mostra per excel·lència del Barroc romà, es troben com a punts rellevants, el virtuosisme a l’hora de captar el punt àlgid d’un moment determinat i el dramatisme que evoca per la màxima expressivitat del naturalisme propi del Barroc, destacant, finalment, la teatralitat de l’obra de Bernini per la manera en què l’espectador contempla l’obra, en ser obligat aquest, a fer un gir complet de 360 graus per poder admirar la composició escultòrica en forma helicoïdal com a proposta novadora del Barroc, distant de la frontalitat i hieratisme visual del Renaixement.

En un altre pla paral·lel, els David de Donatello, Verrochio i Michelangelo i com també ho fou Bernini amb la Reforma protestant luterana, també són adscrits a un significat diferent al teològic de les Sagrades Escriptures. En tots tres casos, és una al·legoria política de la confrontació armada entre la sereníssima República de Florència de la família dels Mèdici, bressol de l’humanisme i del Renaixement, i el bel·licós reialme de Nàpols. En el cas primerenc del David de Donatello és més evident pel típic barret toscà que vesteix el David. D’aquesta manera, el David representa l’assetjada República de Florència, mentre que l’imaginari Goliat és un avís per a les tropes monàrquiques de Nàpols.

Text bíblic, 1 Sa 17, 38-51:

38 Saül va vestir David amb la seva pròpia armadura i li posà un casc de bronze i una cuirassa.

39 Sobre l’armadura, David es va cenyir l’espasa. Però quan provà de moure’s, no podia, perquè no hi estava avesat. Digué, doncs, a Saül:

–Amb tota aquesta ferramenta a sobre, no podria caminar. No hi estic acostumat. I es va treure l’armadura.

40 Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu.

41 El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David.

42 Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència.

43 I li va dir:

–¿Et penses que sóc un gos, que véns amb aquest bastó?

El filisteu es posà a maleir David en nom dels seus déus.

44 Després li digué:

–Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs.

45 David li va respondre:

–Tu véns contra mi amb l’espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l’univers, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat.

46 Avui mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l’exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrà que Israel té un Déu.

47 Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dóna la victòria amb l’espasa o amb la llança. El Senyor és l’amo de la guerra i avui us farà caure a les nostres mans.

48 Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara.

49 David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra.

50 David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa.

51 Després va anar d’una correguda fins al filisteu, li tragué l’espasa de la beina i el va rematar tallant-li el cap. En veure mort el més valent dels seus guerrers, els filisteus van emprendre la fugida.

Autor: Josep Sanabra Ramos, febrer de 2019

Anuncis

One thought on “El David de Michelangelo: comparativa amb Donatello, Verrochio i Bernini

  1. Molt interessant. David un personatge senzill esculpit per grans mestres. Una història fantàstica. Una manera de veure no només unes escultures sinó qui era el personatge i que va fer. Es fon l art amb la literatura.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s