L’Europa dels segles XVII i XVIII: el taló d’Aquil·les de Catalunya

Banalitzar els crims històrics contra els pobles és un error greu de la societat perquè deixa sense valor la memòria històrica i obre la porta a noves infàmies contra la humanitat

No ens ha de sorprendre que Europa consideri l’actual conflicte polític català un afer intern espanyol. De fet, va ser a la ciutat holandesa d’Utrecht, entre els anys 1713 i 1714, durant els tractats negociadors entre Borbons i Àustries per tal de posar fi a la Guerra de Successió, que el Vell Continent va decidir que Catalunya havia d’integrar-se dins de la Corona espanyola. De la pau europea d’Utrecht, Felip V va editar la versió espanyola anomenada el Decret de Nova Planta amb la voluntat ferma de diluir el caràcter identitari català i així sotmetre Catalunya a l’absolutisme dels Borbons.

Històricament, fins a la mort de Carles II[1] l’1 de novembre de 1700, dit l’Encantat, rei de les Espanyes i de la Casa d’Àustria, la corona espanyola era una monarquia composta, resultat de la unió iniciada pels Reis Catòlics[2] en 1479[3], on sota un mateix monarca coexistien les corones d’Aragó i Castella, respectant-se els seus ordenaments jurídics i polítics diferencials, així com la cultura i la estructura social de cada corona[4].

Aquesta idiosincràsia hispànica es va mantenir fins la mort de Carles II, més per determinació, valor de lluita i resistència de la corona d’Aragó que per voluntat francesa i espanyola, ja que Felip IV (1621-1665) de Castella, III d’Aragó i Portugal, dit el Rei Planeta, predecessor de Carles II, va voler instaurar un ideari unionista, imperialista, centralitzador i absolutista dins de la confederació hispànica fent ús de la força militar i de l’ofec econòmic dins dels territoris confederats. D’aquesta opressió castellana, el 1668 Portugal obtingué la independència de la monarquia espanyola, mentre que el 1659, Catalunya, amb el tractat dels Pirineus entre castellans i francesos, va perdre el territori de la Catalunya del Nord i el control de les institucions catalanes a conseqüència d’una dura represàlia castellana pels fets de la guerra dels Segadors del 1640[5].

La guerra dels Trenta Anys (1618-1648)

La guerra dels Trenta Anys va acabar amb un final tràgic per als interessos de Catalunya: es va perdre el control les institucions de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Cent de caràcter pactista, a més dels territoris de la Catalunya del Nord.

Felip IV[6] decidit a conservar el bast imperi espanyol sumís en plena decadència, en part, pels embats militars de les potències europees, es va trobar involucrat en la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), un conflicte armat europeu, inicialment, entre catòlics i protestants, i que el va obligar a invertir bona part dels esforços econòmics i militars en el territori català del Rosselló[7] a causa de la confrontació amb França. Dins de l’àmbit de la Corona espanyola, la contesa internacional es va anar convertint en guerra civil a conseqüència de la implantació del projecte econòmic i militar de Felip IV, ideat pel delfí el comte duc D’olivares, on demanava a les institucions catalanes una col·laboració econòmica més intensa amb el costós exèrcit castellà a més d’aportar sis mil homes per a la guerra contra França.

Aquestes exigències castellanes, més el comportament despietat de l’exèrcit espanyol en terres catalanes, va fer encendre els ànims de les institucions catalanes, les quals, es van revoltar en contra d’aquells despropòsits de Felip IV i del comte duc d’Olivares amb el que es coneix com la guerra dels Segadors (1640-1652) i que va finalitzar quan les tropes espanyoles dirigides per Joan Josep d’Àustria, fill bastard de Felip IV, van entrar per la força militar a Barcelona el 1652 enmig d’una epidèmia de pesta. Posteriorment a la derrota catalana, l’exèrcit espanyol va tornar als saquejos i els abusos entre la població civil, però el més dur per a Catalunya encara havia d’arribar. Va ser el 1659.

Mentre a la Pau Westfàlia (1648) es retornava a l’equilibri europeu que s’havia desestabilitzat durant la guerra dels Trenta Anys, el tractat dels Pirineus del 1659 posava fi a la guerra entre espanyols i francesos[8]. Aquest nou acord de pau va ser nefast per a Catalunya, ja que el territori català va ser disseccionat a banda i banda dels Pirineus, donant a conèixer el que avui en dia és la Catalunya del Nord en territori francès[9]. Els francesos, seguint el tarannà absolutista borbònic, van prohibir la llengua catalana a la Catalunya del Nord, així com els tractes comercials amb l’altra banda dels Pirineus[10].

Amb la mort sense descendència de Carles II el 1700, s’obrí un nou conflicte internacional pel control de la corona espanyola que dominava el més gran dels imperis mundials. En aquest sentit, Lluís XIV de França, dit el Rei Sol, de la Casa dels Borbons va nomenar al seu nét, el duc Felip d’Anjou, coronat com a Felip V el 1701, successor de la corona hispànica, mentre que Leopold I de la casa dels Habsburg d’Àustria, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va rivalitzar per la corona espanyola amb el seu segon fill, l’arxiduc Carles d’Àustria, coronat el 1703 a Viena com a Carles III, disputa que donaria pas a la Guerra de Successió entre 1705 i 1713.

La guerra de Successió va tocar fi entre els anys 1713 i 1714 amb els tractats de pau d’Utrecht (Holanda) i de Rastatt (Alemanya). D’aquesta manera les cases d’Àustria i la dels Borbons posaren punt final a un conflicte armat que es va cobrar la vida d’1.250.000 soldats[11]. A Utrecht, les metròpolis enfrontades van acordar equilibrar l’escenari internacional davant del nou bloc hegemònic que s’havia erigit el 1701 quan es va coronar Felip V[12] rei de la monarquia hispànica amb la voluntat d’unir les monarquies francesa i espanyola, fet que va fer tremolar tota Europa, principalment a Anglaterra, ja que volia mantenir la seva hegemonia marítima; element clau per entendre el desenllaç de la guerra[13].

En acabar el conflicte armat, els catalans van ser els que més van perdre en els tractats d’Utrecht en desoir-se la voluntat catalana, en primer lloc, de desvincular-se de la corona espanyola, en segon lloc, de conservar els trets diferencials i identitaris catalans i, finalment, de conservar els acords econòmics i comercials. Paral·lelament, la monarquia espanyola va perdre importants territoris d’ultramar i enclavaments peninsulars i de la Mediterrània a canvi de conservar la Corona d’Aragó. Paradoxalment, els qui més van guanyar van ser els anglesos, aliats amb Catalunya durant el conflicte armat[14].

El 1700, a l’inici de les hostilitats, Catalunya gaudia d’una estructura política i social d’Estat pròxima al republicanisme Holandès[15]. Aquesta construcció política, amb atributs i funcions d’una entitat sobirana i evolucionada, es regia sota el referent jurídic de les Constitucions que s’aprovaven en les Corts i de la Generalitat de Catalunya, que s’erigia en el màxim òrgan de govern[16]. Doncs, Catalunya es dirigia a través d’una organització política complexa, de tall parlamentari, pactista i que responia a l’influx de les teories polítiques evolucionistes il·lustrades.

Contràriament, la Corona Castellana es bastia sota l’obscurantisme de l’Antic Règim, la costumbre antigua, un model polític absolutista i centralitzador[17], un règim feudal evolucionat pel mercantilisme i el proteccionisme que esperonava la creixent burgesia[18] i on el monarca era la màxima expressió del poble guiat pels criteris de tradició, costum, obediència i fe. La societat castellana del segle XVIII, obeïa a l’església, que al mateix temps els hi deia que havien d’obeir al rei, el qual assegurava que ho era per la gràcia de Déu. Així mateix, creien en el que diu la Bíblia i desconfiaven de la raó empírica i de la Il·lustració. Talment, aquesta dualitat de pensament es un valor afegit per comprendre la confrontació entre Castella i Aragó.

Amb tot, inicialment, el 1700, la Corona d’Aragó va obeir a Felip V de la casa dels Borbons, però amb recel, pel caràcter del seu oncle, Lluís XIV de França, quan a partir del Tractat dels Pirineus (1659) havia iniciat un procés profund i violent de francesització de la Catalunya del Nord, a més de les ocupacions violentes de territoris del nord de Catalunya durant la guerra dels Nou Anys (1689-1697). Fins i tot va ocupar Barcelona el 1697 després d’un setge[19]. Paral·lelament, la Casa Àustria tampoc oferia una carta de presentació millor atenent els ultratges de Felip IV i del comte duc d’Olivares i que van donar pas a la Guerra dels Segadors.

Així i tot, Felip V, aconsellat per Lluís XIV, va jurar les Constitucions de la Corona d’Aragó a les Corts de 1701 i 1702, fet que no s’havia produït en tot el segle anterior durant el regnat dels Àustries[20]. A més, Felip V va obrir les portes als catalans per a comerciar amb Amèrica, tracte que fins aquell moment privilegiaven els castellans en exclusiva[21], la Generalitat va recuperar impostos que l’Espanya dels Àustries s’havien apropiat el 1661 i es va crear el Tribunal de Contrafaccions[22]. En definitiva, la casa dels Borbons va dinamitzar, tant a les institucions com a la burgesia catalanes que van veure amb bons ulls el nou mapa de desenvolupament comercial, industrial i econòmic que els oferia Felip V  amb una política mercantilista, proteccionista, positiva, dialogant i atenent la idiosincràsia de Catalunya[23].

Però, aquest entusiasme inicial aviat es va convertir en desil·lusió a conseqüència del tracte despòtic i hostil que va dur a terme el virrei de Catalunya Francisco Fernández de Velasco[24]. Entre 1703 i 1705, Velasco va transgredir sistemàticament la jurisdicció de les Constitucions que garantien el sistema pactista i constitucionalista català i va reprimir amb duresa les multituds que començaven a simpatitzar amb els Àustries. En suma, Velasco, representava l’esperit absolutista i centralista borbònic que s’estenia en contra de la voluntat política, econòmica, social i cultural que oferien les llibertats del constitucionalisme català[25].

És per això que els partidaris catalans dels Àustries, que tímidament es feien notar en les Corts des de la mort de Carles II el 1700 i que mantenien bones relacions d’amistat amb la casa dels Àustries, i comercials amb anglesos i holandesos, van anar agafant volada fins al punt d’organitzar-se com a partit polític austriacista el 1705 i que va donar lloc a la  constitució de la Conferència dels Comuns[26] que pretenia dirigir els tres comuns: Consell de Cent, la Diputació de Catalunya i el Braç Militar[27]. Això explica, a grans trets, el perquè la Corona d’Aragó es va alinear amb la Gran Aliança de la Haia: les Províncies Unides, Anglaterra, l’Imperi austríac i la majoria d’estats alemanys[28] per tal de fer front al nou imperi dels Borbons.

Aquesta alineació entre austriacistes i catalans venia precedida d’una demostració, fallida, de força militar durant el 1704, però també de desorganització entre les files catalanes, principalment, per por a les represàlies de Velasco. Una manca d’entesa entre el Braç Militar i els quaranta-vuit vaixells anglesos i de les Províncies Unides que es van situar el 27 de maig davant de la costa barcelonina[29] va fer fracassar l’empresa que pretenia envair la ciutat i va significar la primera derrota contra els Borbons, oportunitat que va aprofitar Velasco per reprimir amb duresa a nombrosos austriacistes i prohibint la Conferència dels Comuns, fets que van fer avivar encara més la tensió social dins de Barcelona.

Aquesta falta de coordinació inicial entre partidaris de Carles III es va transformar en eufòria el 20 de juny de 1705, quan el Braç Militar de Vic (els barretines) van signar el pacte de Gènova amb Anglaterra[30] a l’ermita de Sant Sebastià de Vic. El pacte comprometia a Anglaterra a contribuir amb l’ocupació de Barcelona aportant un contingent militar important[31], a més de respectar les Constitucions catalanes, mentre que els catalans reconeixien a Carles III com a rei i a mobilitzar el Braç Militar de Vic amb 6.000 homes. Dit i fet. El setembre de 1705 es varen iniciar les hostilitats a Barcelona contra les tropes borbòniques, des de mar, els anglesos, i des de terra, els vigatans, i el 5 d’octubre Velasco va capitular[32].

Quant al pacte de Gènova, Carles III el va respectar i ampliar amb noves concessions polítiques i econòmiques[33] a més de reforçar el constitucionalisme i el pactisme idiosincràtic català en detriment de l’estatus d’Antic Règim que havia imposat Felip V i Velasco, fet que va fer revifar la societat catalana en general, i especialment, la burgesia catalana. El 1706 Carles III es va instal·lar definitivament a Barcelona i va trencar el setge borbònic que persistia de manera obstinada contra la ciutat. Mentrestant, un contingent militar portuguès, anglès i holandès va conquerir Madrid el 27 de juny de 1706, fent recular, definitivament, a Felip V de les portes de Barcelona fins a França. El 1708, Carles III va contraure matrimoni amb la princesa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel a la basílica de Santa Maria del Mar, fets que, en suma, van fer créixer la ciutat com a cort reial dins d’un optimisme generalitzat. L’eufòria austriacista i catalana estava servida.

Però aquest benestar va durar ben poc. Novament, la pluralitat d’interessos particulars dels aliats va accentuar la descoordinació entre ells, fet que Felip V va saber aprofitar per reconquerir la península Ibèrica de sud a nord[34]. A partir de la derrota d’Almansa el 25 d’abril de 1707[35], punt clau de la reconquesta borbònica, els aliats es van anar replegant cap al Principat de Catalunya, i el novembre de 1707 Lleida, Tortosa el juliol de 1708, van capitular davant de l’exèrcit borbònic. La repressió de Felip V a la Corona d’Aragó va ser brutal. Amb un to de revenja i d’ira, el Borbó va fer incendiar Xàtiva el 7 de juny de 1707. València i Saragossa corrien amb la mateixa sort i es van liquidar els Furs de la conquerida Corona d’Aragó, preludi de les intencions borbòniques amb Catalunya.

Retrat de Felip V capgirat al Museu Municipal de l’Almodí de Xàtiva, València. Font: Viquipèdia.

Internacionalment, però, les coses anaven millor per a la causa austriacista. Els regnes de Nàpols, Sardenya i Menorca queien en mans de l’Imperi, a més a més de les derrotes en territori francès de 1708 i 1709 que van alertar la cort francesa. Així, Lluís XIV es va veure obligat a plantejar un nou enfocament del conflicte armat per tal de posar fre a les continuades derrotes, a la pèrdua de territoris i a l’esgotament de les finances. Tot i les bones notícies dels avenços del seu nét en territori espanyol, França es trobava en una situació complicada. És per aquest motiu que Lluís XIV va ordir un complot secret, primer amb Holanda, després amb Anglaterra, per tal de posar fi a la guerra de Successió.

Dins d’Espanya, a part del factor militar, Catalunya es va veure perjudicada, i finalment conquerida per l’exèrcit de Felip V, per dos elements claus més. El primer, i que la historiografia catalana cita com la traïció anglesa[36], van ser les negociacions secretes entre francesos i anglesos[37] iniciades l’agost de 1710 amb la finalitat d’equilibrar l’ordre mundial[38] després d’un primer intent fallit entre francesos i holandesos. En suma, els anglesos van ser més flexibles que els holandesos amb les negociacions secretes amb França:[39] es comprometien a reconèixer a Felip V al tron espanyol a canvi de compensacions comercials i territorials assequibles per a França[40] i que garantien l’hegemonia marítima anglesa a través d’àrees d’influència i enclavaments militars estratègics.

Robert Harley, personatge polític anglès dels tories i un dels principals intervinents en les converses secretes amb França, va ser investit primer ministre l’octubre de 1710, i amb l’acord amb Lluís XIV sota el braç, va atiar una campanya publicitària amb la intenció de trobar el suport popular necessari per a posar fi a les hostilitats amb França i Espanya. Paral·lelament, i per mantenir en secret els acords amb París, Londres continuava oferint suport públic a la casa dels Àustries per ocupar la corona hispànica. Tot un joc d’insídies palatines i d’ambigüitats teatrals que deixaven entreveure un final de la guerra de Successió fora del terreny militar.

El segon element clau per entendre la derrota catalana enfront de Felip V són els fets transcendentals que esdevingueren a partir de la mort de l’emperador Josep I el 17 d’abril de 1711[41], germà primogènit de Carles III. Anglaterra, amb els tories de Harley al poder, i encara més França, van veure com una amenaça més que real la partida de Carles III des de Barcelona fins a Viena per a ser entronitzat emperador de l’Imperi com a Carles VI. Així, el pacte secret anglofrancès que es mantenia en estat latent es va activar l’octubre de 1711, de manera que Londres ja disposava amb antelació del marc general del futur tractat de pau que posaria fi a la guerra de Successió.

La diligència dels despatxos oficials va ser eficient. La reina Anna d’Anglaterra va triar la ciutat holandesa d’Utrecht per tal de plasmar i signar oficialment els acords satisfactoris per a totes les parts implicades en el conflicte. Així, les primeres negociacions, les més importants, es van iniciar l’11 d’abril de 1713 amb la finalitat de dibuixar el nou ordre mundial i on Anglaterra  va sortir victoriosa amb suculentes concessions[42]. Les darreres negociacions es van iniciar el 13 de juliol per debatre en exclusiva amb Felip V i sense cap representant de la corona d’Aragó. Catalunya quedava al marge i sense veu a Europa. Heus aquí el taló d’Aquil·les dels catalans.

Amb poc marge de maniobra[43], Felip V es va veure obligat a cedir definitivament  Menorca i Gibraltar als anglesos, més un vaixell comercial anglès anualment cap a Amèrica. A més a més, perdia Sicília a favor de la Casa de Savoia. Tot a canvi del reconeixement de la seva corona de la Casa dels Borbons en tot el territori espanyol. Doncs, la derrota catalana estava servida en safata d’or. El 7 de juliol del 1713 Felip V va enviar un despatx a la Junta de Braços de Barcelona on se sol·licitava la rendició de la ciutat. La negativa catalana va donar pas a les hostilitats militars el 25 de juliol de 1713, i l’11 de setembre de 1714 Barcelona queia rendida als peus de les tropes borbòniques de Felip V[44].

Tot i els esforços magnànims dels representants catalans a Utrecht i a Londres[45] i de preteses intencions de l’Imperi de garantir la sobirania de Catalunya i les Illes, Lluís XIV va impedir qualsevol acord favorable a tal empresa sobirana de Catalunya. Fins i tot, el nou monarca anglès, Jordi I de Hannover, amb els whig al poder, va voler reparar l’honor anglès amb l’enviament de la flota de vaixells ancorada a Maó, però van arribar tard i es va imposar la política dels fets consumats[46]. El Decret de Nova Planta imposat per Felip V a Catalunya va enfonsar qualsevol bri d’esperança de recuperació de llibertats i de les Constitucions que representava el tarannà progressista català. Catalunya fou ultratjada i disseccionada en tots els àmbits socials, polítics i culturals dins d’un procés d’assimilació amb els costums castellans.

 Bibliografia i webgrafia
  • ALBAREDA SALVADÓ, Joaquim; GARCIA ESPUCHE, Albert. 11 de setembre de 1714. Barcelona: Generalitat de Catalunya. 2005. Cop. ISBN: 84-393-6847-x
  • BENASSAR, Sebastià. “QUAN CONVÉ SEGUEM CADENES…”. SÀPIENS.(2013), núm. 134, p. 24-30.
  • CÒNSUL, Arnau. “LA GRAN FARSA D’UTRECHT”. SÀPIENS. (2013), núm. 129, p. 24-31.
  • DE RIQUER, Borja (Dir.), et altri. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. 2018. Cop. ISBN: 978-84-297-7728-4
  • FARGAS PEÑARROCHA, Maria Adela. Els fonaments de l’edat moderna: el desballestament del món urbà. Barcelona: FUOC. 2009. Cop. ISBN: 978-84-691-5417-5
  • “La guerra de la Sucesión Española”.  National Geographic. HISTORIA. Edición especial. (2017). P. 112.
  • MARTÍ FRAGA, Eduard. La Conferència dels Comuns i el braç Militar. Dues Institucions Decisives en el tombant del s. XVII [en línia]. Tesi doctoral. Barcelona: UPF. Departament d’Humanitats. 2008. https://www.tdx.cat/handle/10803/7440#page=1 [Última consulta: 6 de novembre de 2020]
  • MATA, Jordi. “DOS MODELS D’ESTAT OPOSATS”. SÀPIENS. (2013), núm. 134, p. 32-37.
  • Som una nació. Catalunya oprimida. De Felip V a Franco segles (XVIII-XX). Barcelona: Edicions 62. 2006. Vol. 3. Cop. ISBN: 84-297-5846-1
  • VARELA, Andreu et altri. HISTÒRIA DE CATALUNYA. Barcelona: Columna. 1996. Cop.ISBN: 84-7809-075-4

Referències

[1] l’any 1665, Carles II (1661-1700) dit l’Encantat (en castellà el Hechizado) de la dinastia dels Habsburg o casa d’Àustria heretà el tron de Felip IV el Gran o el Rei Planeta (1605-1665), monarca d’Espanya (1621-1665), Viquipèdia, “Felip IV de Castella”, 2020.

[2] Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó.

[3] Albareda (2005: 14).

[4] Albareda (2005: 14).

[5] Som una nació. Catalunya oprimida segles (XVIII-XX). Vol. 3. Edicons 62. Pàg.16.

[6] Felip IV, rei de Castella, III d’Aragó i de Portugal, mitjançant el seu ministre Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte duc d’Olivares (1587-1645), veritable artífex burgès del guió absolutista espanyol, obrí el camí del despropòsit absolutista, unificador i de castellanització dels regnes de la corona espanyola mitjançant els abusos, usurpacions institucionals i econòmiquesi eliminant els models idiosincràtics i culturals dels regnes que componien la pluralitat de la monarquia espanyola. Per il·lustrar aquests fets, cal recordar el seguit d’excessos, amenaces, robatorisviolacions que varen cometre els quaranta mil efectius militars que el Comte d’Olivares de la Corona Castellana, mal pagats i encara més mal equipats, va fer acampar en territori català entre 1626 i 1640. Per aquesta acumulació de fets tràgics, entre ells el saqueig i violació de dones i filles de pagesos de Sant Julià de Vilatorta el 1634, el saqueig de Palafrugell de 1638, la destrucció de Santa Coloma el 1640, les sis-centes persones degollades a Cambrils el 1640, el poble de Catalunya es va revoltar contra les tropes de Felip IV el dia 7 de juny de 1640, dia de Corpus, passant a la història com el dia de Corpus de Sang, inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652), Benassar (2013: 25-26).

[7] Difícil de mantenir,  l’exèrcit castellà arruïnava i saquejava pobles i ciutats catalanes per allà on passaven. Els abusos de tota mena per part de l’exèrcit castellà, així com de les ordres perjudicials de Felip IV i del comte-duc d’Olivares a la corona d’Aragó, on obligaven els catalans a fer-se càrrec del costós exèrcit de Felip IV, van topar-se amb la ferma resistència i negativa de col·laboració de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Cent a contribuir a tal ruïnosa empresa. Finalment,  van donar lloc a la revolta catalana amb la Guerra dels Segadors de 1640. Mentrestant, el 16 de gener de 1641 la Junta de Braços va proclamar la República de Catalunya sota la protecció de França, i el 26 de gener, l’exèrcit català dirigit per Pau Claris (1586-1641), 94è president de la Generalitat de Catalunya, amb el suport dels francesos, varen derrotar a l’exèrcit de Felip IV a Montjuïc, Benassar (2013: 28).

[8] El més important d’aquest afer centralista de Felip IVOlivares, fou que el regnes de Catalunyai Portugal, que també va rebre un tracte similar al de Catalunya, es varen revoltar en contra dels excessos de Castella. Amb tot plegat, Portugal obtingué el reconeixement d’independència internacional el 1668 al tractat de Lisboa, mentre que Catalunya fou disseccionada al tractat dels Pirineus de 1659 entre francesos i espanyols, esdevenint i exemplificant d’aquesta manera, el preu del valor territorial a l’hora d’equilibrar l’ordre mundial imperial. Ni francesos ni espanyols no varen tenir en consideració la idiosincràsia particular de Catalunya ni els abusos de l’exèrcit de Castella en la demarcació catalana.

[9] Benassar (2013: 28).

[10] Benassar (2013: 30).

[11] Albareda (2005: 13)

[12] Arran de les alterades capacitats cognitives i fisiològiques del rei Carles II, sagaces insídies palatines feren signar a Carles II, uns dies abans de la seva mort, un testament a favor de Felip d’Anjou de la casa dels Borbons, en contra del natural llegat austriacista. Cal recordar, però, que l’any 1696, encara viu el monarca Carles II, sí que es va escriure un primer testament a favor de la casa dels Àustries, però la prematura mort l’any 1699 del legítim successor, Josep Ferran de Baviera (1692-1699), va atiar els moviments d’escacs entre França i la casa reial espanyola, Mata (2013).

[13] Albareda (2005: 40-41) recorda que l’entrada dels anglesos en la guerra de Successió es devia al seu interès per intervenir en el comerç de les Índies.

[14] Cònsul (2013:24)

[15] Mata (2013: 35)

[16] Albareda (2005: 16-17).

[17] De Riquer (2018: 412).

[18] La burgesia buscava ennoblir-se mitjançant matrimonis estratègics i el comentat rendisme feudalitzant. Així, els burgesos, varen saber mantenir una bona relació amb l’aristocràcia mitjançant pactes de poders amb les corts de les ciutats on residia la noblesa i la burgesia. D’aquesta manera, se sustentava el control de la riquesa i el poder polític amb caràcter centralista i absolutista, Fargas (2009: 22).

[19] Mata (2013: 35).

[20] Concloure unes Corts constituïa un acte transcendental en el pactisme català, ja que equivalia a reconèixer el pes i la construcció institucional catalana, Albareda (2005: 18).

[21] Albareda (2005: 18) i Mata (2013: 35).

[22] Albareda (2005: 18-19).

[23] Un port franc a Barcelona, la concessió d’enviar dos vaixells a l’any a Amèrica, la formació d’una companyia mercantil, la unificació de les declaracions fiscals dels vaixells que arribaven al Principat, la consolidació de la lliure exportació de vi, aiguardent i productes agrícoles als ports peninsulars sense recàrrec, mesures proteccionistes per als vins i aiguardents estrangers i també per als teixits, Albareda (2005: 18).

[24] Mata (2013: 35).

[25] A finals del segle XVII la burgesia europea buscava ennoblir-se mitjançant matrimonis estratègics i amb el rendisme feudalitzant, d’aquesta manera es mantenia una bona relació amb l’aristocràcia amb pactes de poders a les Corts. Així, el control de la riquesa i del poder es mantenia en mans de les elits. Altrament, la casa dels Borbons es distanciaven d’aquest nou poder burgès que el veien com una amenaça per al poder de la corona.

[26] Es tractava d’un nou organisme format per nobles, ciutadans honrats, la burgesia comercial i l’església i que reunia representants del Braç militar (format per vigatans), de la Diputació i del Consell de Cent i que pretenia rellevar les Corts, influenciades per Velasco, per tal de mantenir les llibertats que garantia el constitucionalisme i el pactisme català, Albareda (2005: 21).

[27] Martí (2008).

[28] Albareda (2005: 13). De Riquer (2018: 411) cita que els aliats eren l’Imperi germànic, Anglaterra, els Països Baixos, Portugal, Savoia i alguns principats alemanys.

[29] Aquesta mateixa flota aliada, comandada per Jordi de Darmstadt, va assetjar diversos enclavaments militars del sud d’Espanya i el 4 d’agost de 1794 va ocupar Gibraltar. Tot i els intents militars dels Borbons, Anglaterra va saber defensar-se fins al 1713, quan al tractat d’Utrecht Espanya va renunciar a ocupar Gibraltar, Viquipèdia (2020).

[30] Per part d’Anglaterra va signar el pacte de Gènova el ministre plenipotenciari de la reina Anna D’Anglaterra Mitford Crowe, de Riquer (2018: 412).

[31] 8.000 homes, 2.000 cavalls i 12.000 fusells, Albareda (2005: 28).

[32] Albareda (2005: 28)

[33] Es van ampliar fins a quatre els vaixells comercials amb Amèrica, es va invertir la importació de teixits de França pels de l’’Imperi, així com es va afavorir l’entrada de fabricants estrangers, excepte els francesos, Albareda (2005: 29)

[34] L’ofensiva d’Almansa estava dirigida pel duc de Berwick.

[35] 8.000 valencians es van refugiar a Catalunya després de la batalla d’Almansa, de Riquer (2018: 415).

[36] “La traïció anglesa”, Sàpiens, maig de 2013, número 129.

[37] Segons cita Cònsul (2013: 26), el 1709 Lluís IV va intentar negociar la pau amb els Holandesos, però les condicions que demanava Holanda, fer abdicar a Felip V i enviar tropes en contra seu si calia, no van agradar gens a la corona dels Borbons.

[38] Anglaterra tampoc veia amb bons ulls la incorporació de la corona espanyola a la casa dels Àustries.

[39] Lluís XIV va ser hàbil a l’hora de buscar una sortida pactada del conflicte bèl·lic, va iniciar converses amb les dues potencies principals enemigues: Anglaterra i Holanda, de Riquer (2018: 36).

[40] Cònsul (2013: 26).

[41] Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic heretà el tron imperial el 1705 a la mort del seu pare Leopold I.

[42] Anglaterra rebia Terranova, Nova Escòcia, part de la badia de Hudson i l’illa de Saint Kitts al Carib, el monopoli del comerç d’esclaus africans al Nou Continent. La Casa de Savoia va recuperar Savoia i Niça de França. Prússia va rebre Neuchatel, i Holanda unes fortificacions als territoris espanyols del nord d’Holanda.

[43] Felip V s’havia emancipat de la tutela de Lluís XIV i va entrar en les negociacions amb una posició relativament dèbil, National Geographic (2017: 112).

[44] Cònsul (2013: 30-31).

[45] El 28 de juny de 1713, Pau Ignasi de Dalmases va ser rebut per la reina Anna D’Anglaterra i li va recordar el pacte de Gènova de 1705, Albareda (2005: 59).

[46] Albareda (2013: 59-60).


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s